Publicitat
Publicitat

Síria: la guerra inacabable

A Síria la guerra dura des del 2011. La Primavera Àrab va fer pensar que el règim del Baas, al poder des del cop d’estat del 1970, que va passar de pare, Hafiz al-Assad, a fill, Baixar al-Assad, l’any 2000, es flexibilitzaria i democratitzaria. El resultat va ser la guerra civil entre diferents faccions successivament aliades i enfrontades: govern, rebels, kurds, l’Estat Islàmic (EI), l’Iran, Turquia, Rússia, els Estats Units...

El riu Eufrates divideix Síria: l’oest és poblat i era relativament pròsper abans de la guerra; l’est és desèrtic, i té les reserves de petroli del país i poca població.

De fet, hi ha dues guerres civils: la de l’oest, amb el govern sirià del president Al-Assad i l’ajut de Rússia i l’Iran contra els rebels, i la de l’est, amb els EUA i els kurds contra l’EI.

A l’oest, el govern sirià sembla que al final està guanyant la guerra. El 2017 ha reconquerit Homs i Alep, segona i tercera ciutats sirianes, i ha recuperat terreny a la zona est de Damasc.

Inicialment semblava que els rebels sirians podien portar la democràcia derrocant el govern del president Al-Assad. Les coses han canviat, i ara és el govern sirià qui porta la iniciativa.

Els rebels no han condemnat ni castigat els extremistes en el si de la seva aliança, i això ha ajudat indirectament les forces governamentals del president Al-Assad. Han pogut demostrar a la població que la seva és una coalició disciplinada i que l’oposició està desarticulada i mancada de control.

El govern iranià ha portat a Síria desenes de milers de combatents xiïtes de l’Afganistan, l’Iran, l’Iraq i el Líban per combatre juntament amb les forces governamentals sirianes. L’espai aeri està controlat per Rússia.

Els rebels, per la seva banda, han vist com es reduïa el suport de Turquia a les forces kurdes per la por de l’aparició d’un nou estat kurd independent a la seva frontera sud. Ha passat el mateix amb el suport a la baixa dels EUA per la seva creixent dependència del Front al-Nusra.

La política russa busca més presència i influència al Pròxim Orient, bases militars i un cert control polític de l’estat sirià. Una vegada reconquerides Alep i Homs, s’ha orientat a aconseguir acords de pau locals a les quatre zones més conflictives: a Idlib -al nord-oest-, a Homs -a l’oest-, a l’est de Damasc i a la frontera amb Jordània -al sud-oest-. Aquests acords s’haurien d’aconseguir juntament amb els aliats locals, l’Iran i Turquia. El govern aturaria la guerra contra forces no extremistes, i l’ajuda humanitària, incloent-hi el trasllat dels ferits, seria autoritzada...

No ha funcionat: el govern sirià ha violat la treva quan li ha convingut... De fet, li ha servit per traslladar forces de les zones amb menys conflicte a d’altres on l’acció militar li ha resultat favorable.

Sempre que la relativa pau ha progressat i els civils han intentat organitzar-se, el govern sirià ho ha impedit. És una constant de la seva política: només es permet l’autoritat del govern central de Damasc. No són esperables concessions raonables d’un govern que ha utilitzat armes químiques contra la població, ha torturat els presoners i ha matat desenes de milers de persones civils i combatents.

A l’est, després de tres anys de guerra, els Estats Units, les milícies kurdes (YPG) i la coalició de sirians i kurds (SDF) han recuperat la majoria del territori de l’Estat Islàmic, però el cost en danys materials i víctimes civils ha estat molt alt. Ha suposat un desgast polític alt per als Estats Units. De fet, el 2017 l’Estat Islàmic va ser atacat sobre el terreny simultàniament pels aliats dels EUA i Rússia.

La victòria a Raqqa, la capital de l’EI, ha fet que el 60% del territori de l’EI a l’oest de l’Eufrates passi a control sirià.

La qüestió clau, ara que es veu un final de la guerra, és que per a Israel i els EUA l’opció de mantenir Al-Assad al poder és inescapable, i per a Rússia representa una victòria, perquè és un objectiu des de la seva intervenció a Síria.

Els EUA no volen involucrar-se en una nova guerra de final incert donada la complexitat del conflicte i el nombre d’actors en joc. Això significaria una influència més gran de l’Iran, cosa que inquieta Israel, i també comportaria deixar caure les forces kurdes que ni Síria, ni l’Iraq, ni Turquia volen veure instal·lades al seu territori per la por de l’aparició d’un nou estat que els afectaria directament.

En definitiva, la guerra ha tingut un resultat final semblant a l’ statu quo de partida: es manté el govern criminal i corrupte del Baas, però amb un empitjorament per a l’estratègia d’Occident per la importància de la presència russa i iraniana, que probablement s’estabilitzarà.

La destrucció material ha estat immensa: es necessitaran 40.000 milions d’euros per reconstruir Síria, i això representa un risc d’inestabilitat i d’aparició del terrorisme. La fugida de població, 5 milions de refugiats d’una població de 21 milions, és una catàstrofe que ha creat un caos migratori a Europa i sobretot als països de l’entorn: Jordània, el Líban, Turquia i l’Iraq.

És difícil que el balanç pugui ser més negatiu per a tots els participants en la guerra, tret de la posició política de Rússia i l’Iran, que s’ha vist reforçada. La pregunta que caldria fer-se és com Occident, els Estats Units, pot cometre un cop més l’error de promoure i implicar-se progressivament en una guerra per a la qual no compta amb alternatives si la hipòtesi de partida falla, i sobretot per a la qual no té clar l’objectiu i el preu que està disposat a pagar per aconseguir-lo. N’hi ha abundants exemples en els darrers 50 anys: el Vietnam, l’Afganistan, l’Iraq, Líbia, el Iemen... sempre amb idèntiques causes i similars efectes.

És una constant: el que es planifica pot sortir malament, i el que no es planifica i es deixa fluir surt malament amb tota certesa.

Riure, malgrat tot

Etiquetes

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT