La mutació del règim

Periodista, filòsof i escriptorEs veia a venir, però no deixa de ser rellevant. El Tribunal Suprem manté Junqueras a la presó, i deixa clar que no hi ha intenció de suavitzar l’actuació judicial per contribuir a sortir de l’atzucac postelectoral: podem fer-nos a la idea que ens espera un llistat gran d’imputacions i un calendari judicial intens difícilment compatible amb la recuperació del diàleg i l’entesa. Ara, en el conflicte català, la via judicial marca el pas.

No és casual. És un canvi significatiu en la història del règim del 78. Ho deia l’advocat Ruiz Soroa a El País : “El TS està duent a terme una mutació radical de les regles del joc constitucional espanyol”. I afegia: “Fins ara el secessionisme era il·legal [...] però no era en si mateix criminal”. “Ara avança una veritat molt diversa: el Procés era en si mateix criminal, perquè secessionar-se era el mateix que rebel·lar-se, intentar la declaració d’independència era el mateix que alçar-se violentament”. Més: “L’intent de continuar amb el Procés està predefinit com a activitat delictiva”. I així s’explica que Junqueras es quedi a la presó encara que el TS reconeix que “no hi ha indicis ni proves que hagi executat personalment actes violents que justifiquin els càrrecs de rebel·lió que se li imputen”. Per al TS n’hi ha prou que hagi promogut que “els partidaris de la seva posició es mobilitzin públicament”. No només es jutja el que s’ha fet sinó que es prejutja el que es pot fer. L’evolució cap a l’autoritarisme postdemocràtic sembla evident. Amb el cas català, Espanya esdevé un preocupant laboratori del futur que espera a Europa.

Tanmateix, em semblaria injust imputar aquesta mutació del règim espanyol estrictament al poder judicial. Ha estat Rajoy amb la seva estratègia a Catalunya qui ha desplaçat metòdicament la resposta al conflicte a la justícia, amb la complicitat dels partits autoproclamats constitucionalistes. Un es pot preguntar si ho ha fet per desídia o si era una opció calculada de restauració conservadora. Però el resultat és el que és. I contra tot pronòstic -potser fruit de les ambigüitats de la Constitució del mític consens- són els tribunals de justícia els que marquen ara el destí del règim. Una greu anomalia democràtica.