Publicitat
Publicitat

Refer-nos, recomençar

El punt en què es troba el moviment civil i polític per l’autodeterminació i la independència de Catalunya exigeix que es produeixi un alto, una parada. Una parada per analitzar, per reflexionar. Amb l’objectiu de repensar-nos i repensar el país a mitjà i llarg termini. Per provar de fer les coses millor a partir d’ara. I veure-hi millor i tan enllà com puguem.

La desbandada que va seguir a la simbòlica declaració d’independència del 27 d’octubre va donar pas a l’aplicació de l’article 155 -que el PP fa servir com un dret de cuixa polític- i a la presó, l’exili i la persecució judicial. I, després, a les eleccions del dia 21. Unes eleccions en què l’independentisme va ser obligat a jugar el partit en les pitjors condicions i amb l’àrbitre en contra. Tot i així, va guanyar. I va reduir el PP a només quatre diputats. Mai els hereus d’Alianza Popular i del franquisme havien sigut tan pocs al Parlament de la Ciutadella. El resultat d’Albiol no fa altra cosa que subratllar la injusta situació que patim, atès que mostra com l’últim partit de la cambra mana omnímodament, abusivament, sobre el nostre país.

Residual el PP, hem vist tanmateix com s’enfortia una altra força que, en gran mesura, ha passat a aglutinar l’espanyolisme a Catalunya, Ciutadans. El menyspreu per la veritat ha ajudat molt Ciutadans, gairebé tant com el suport mediàtic i de bancs i grans empreses espanyoles. La seva candidata ha sabut explotar les seves qualitats, que les té. El partit taronja ha aconseguit connectar amb unes capes de la societat entre les quals l’independentisme no aconsegueix fer-se escoltar o bé genera rebuig. Uns electors que no admeten la barroeria del PP però se senten atrets pel lerrouxisme postmodern d’Arrimadas i Rivera.

Ara cal, com deia, aturar-se, reflexionar. Sobre com i per què un partit com Ciutadans, nascut del ressentiment i contra la catalanitat, ha obtingut tants vots. L’independentisme ha de revisar les equivocacions que ha comès. Començant per la tendència a col·locar la il·lusió -sovint l’autoengany- i l’emotivitat per davant de la raó i el realisme. O a autoimposar-se calendaris (el “tenim pressa” com a lema i com a filosofia ha estat desastrós) que acaben actuant com una soga al coll. És imprescindible estudiar com s’ha configurat i ha funcionat la direcció del Procés i com s’han elaborat les estratègies. I ser molt severs amb la malfiança entre persones i partits, que ha malmès tantes oportunitats. Ha arribat l’hora, ara sí, de fer autocrítica.

Per descomptat, l’adversari polític no ha de quedar fora de l’equació. Cal estudiar Ciutadans i el PSOE, però especialment el govern del PP, així com els aparells de l’Estat que tan asprament han jugat. L’independentisme, més dèbil, amb molts menys ressorts, havia de conèixer a la perfecció a qui i a què s’enfrontava. I la meva sensació és que no ha estat així. Subratlla Sun Tzu que la victòria es forja en el coneixement de l’altre. Robert McNamara, secretari de Defensa dels EUA als anys seixanta, situa en el primer lloc de les seves lliçons la necessitat d’empatitzar amb l’enemic. Cal posar-se en el seu lloc. Cal raonar com ell raona, i -atenció- sentir com ell sent.

La bona notícia és que el dia 21 més de dos milions de catalans van convertir novament l’independentisme en majoritari al Parlament. Centenars de milers de dones i homes van tornar a les urnes per impedir el triomf de l’espanyolisme, amb un sentiment -crec que no exagero- d’emergència nacional. Conscients que ens hi jugàvem molt. Que d’alguna manera es tractava de salvar el país. I ho van fer tot i que saben perfectament que s’han comès errors com els ja esmentats i alguns altres. Alguns potser imperdonables. El dia 21 els sobiranistes, els independentistes i aquells que van voler votar per la democràcia i contra la repressió van concedir als polítics independentistes poder disputar un nou partit, no pas, crec, allargar el partit jugat fins ara.

El vot disciplinat, disciplinat i ferm, del dia 21 no impedirà que les coses continuïn sent complicades, molt complicades, però constitueix una preciosa segona oportunitat per a l’independentisme. Una segona oportunitat que ha de servir per restaurar i enfortir la confiança i la cohesió entre catalans, per reconstruir l’autogovern després de les destrosses del 155 i, transcendental, per governar bé, amb la màxima solvència. En definitiva, per demostrar que s’ha après dels errors del passat. Per descomptat, com deia a dalt, cal també mirar cap a l’horitzó. El sobiranisme i l’independentisme -el vot del 21 també significa això- han de mantenir els seus objectius. No han de renunciar a res.

Riure, malgrat tot

Etiquetes

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT