Un món que desapareix

Intuïm canvis difícils de pair, transformacions inexplicables, pèrdues irreparables

Escolta l'article llegit de Sílvia Soler

Els dies de ruta promocional amb escriptors abans de Sant Jordi afavoreixen molt la conversa: els trajectes amb cotxe o amb tren i les estones d’espera i els moments entre signatura i signatura, quan busques qualsevol excusa per establir conversa amb el del costat i tallar així aquella incomoditat d’estar exposat a les mirades de tothom, ben bé com si portessis un cartell enganxat al pit on hi diu “No dec tenir gaire èxit perquè no tinc ningú fent cua”.

He tingut la sort, enguany, de compartir aquestes estones amb bons conversadors com en Rafel Nadal, la Maria Barbal, en Marc Artigau o en Gerard Quintana. Hem xerrat de tot i hem rigut força. Política, canvi climàtic, sèries, sectes, teatre, noves tecnologies, el retrocés de les humanitats. En totes aquestes converses, salpebrades sempre amb bon humor, hi detecto un cert aire pessimista, com de final d’una època. Com si damunt dels nostres caps una bestiola volés fent cercles amenaçadors i, de tant en tant, un batre d’ales ens encongís el cor.

Imaginem un món sense llibres de paper però ens esforcem per creure que, d’una manera o altra, la gent tindrà necessitat d’històries i els creadors encara podran fer-les créixer. Ens esverem amb l’avanç de la ultradreta arreu i la naturalitat amb què tots plegats ho acabem acceptant. Patim pels efectes del canvi climàtic –cada vegada més evidents– i per l’excés de control que patim com a ciutadans: la premonició d’Orwell feta realitat. Ara sembla que qualsevol conversa que mantinguem a prop del nostre telèfon mòbil s’utilitza per tenir informació sobre nosaltres com a consumidors.

Ens envaeix una mena de nostàlgia del món que coneixem, abans fins i tot d’haver-lo perdut. Intuïm canvis difícils de pair, transformacions inexplicables, pèrdues irreparables. Una madeixa de sensacions que tot d’una concreto amb una escena que s’anirà repetint a cada taula de signatures: homes i dones que ronden la cinquantena s’acosten al cantant de Sopa de Cabra que ara signa la seva primera novel·la i s’hi fan fotos i s’esveren com adolescents en presència del seu ídol i tornen a tenir vint anys.

Dilluns d’aquesta setmana, tornant amb l’AVE des de Lleida, contemplem consternats però estranyament seduïts les imatges de l’incendi de Notre-Dame. Recordem la primera vegada que la vam veure i compartim l’horror que circula per les xarxes. Notre-Dame com l’emblema d’aquest món que veiem en perill i que temem que desaparegui devorat pel foc dels canvis.

Més continguts de