06/01/2018

2018: l’última oportunitat per aturar el Brexit

5 min

Historiador, catedràtic d'estudis europeus a la Universitat d'OxfordEl 2018 és l’any per aturar el Brexit. No hi haurà una altra oportunitat. Si a finals d’aquest any el Parlament britànic aprova un acord de transició amb els altres 27 membres de la Unió Europea, incloent-hi el marc per a una futura relació comercial, la Gran Bretanya deixarà de ser membre de la Unió. Això constituirà l’acte més gratuït i transcendental d’autoagressió nacional en la història de la postguerra britànica. A llarg termini, també perjudicarà greument el projecte general d’unir els països d’Europa per defensar els valors i la forma de vida que compartim en un món cada cop més determinat per la Xina, el canvi climàtic i l’automatització que amenaça el mercat de treball. Aturar el Brexit és una tasca que ens correspon sobretot a nosaltres, els britànics, però en certa manera també és un repte per als conciutadans europeus que reconeixen aquesta veritat.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

L’àrdua tasca per als europeus britànics és persuadir més votants del Brexit, i de retruc el Partit Laborista, actualment en una posició temporitzadora, que les pèrdues encara bàsicament modestes o intangibles són indicadors creïbles de coses molt pitjors. Fins ara, segons els sondejos, només un petit percentatge dels que van votar a favor del Brexit han canviat d’opinió, però un nombre creixent creuen que l’acord que obtindrà la Gran Bretanya serà dolent.

Recentment, el Financial Times ( FT ) va calcular que el Brexit ja està costant al país uns 350 milions de lliures a la setmana en comptes d’aportar aquests mateixos 350 milions de lliures a la setmana al Servei Nacional de Salut, tal com l’autobús pro Brexit prometia enganyosament durant la campanya del referèndum. Els experts prediuen un nou cop en el creixement del PIB durant els propers anys i també consideren que els pitjors efectes del Brexit seran per a alguns dels seus partidaris més acèrrims: els treballadors menys qualificats i els que viuen al nord d’Anglaterra. Atès que Escòcia vol continuar a la UE, i Irlanda del Nord vol mantenir les fronteres obertes, la unitat del Regne Unit experimenta una tensió totalment previsible. Cada cop hi ha més proves que la veu de la Gran Bretanya ja compta menys al món. El Brexit està fent que la Gran Bretanya es quedi en Bretanya.

Tanmateix, els obstacles per fer canviar l’opinió pública en pocs mesos són enormes. Els càlculs del FT i les prediccions dels experts són l’última cosa que persuadeix els votants populistes. Ho veiem en el retret memorable d’una senyora de Newcastle, ciutat del nord d’Anglaterra, a l’acadèmic Anand Menon: “Aquest és el seu maleït PIB, no el meu!” Expolítics com Tony Blair, parlamentaris no electes com Andrew Adonis, diplomàtics elevats i empresaris cosmopolites, per no parlar de columnistes del Guardian i professors d’Oxford com jo, no ocupen la millor posició per influir en la senyora de Newcastle. La premsa, predominantment euroescèptica, impulsa una implacable propaganda d’èxit. The Daily Mail està sempre disposat a denunciar els “enemics de la gent”. Però no ens deixarem intimidar. Ja ho va escriure el secretari del Brexit, David Davis, abans del referèndum: “Si una democràcia no pot canviar d’opinió, deixa de ser una democràcia”.

Una altra dificultat per defensar-nos és que el que el Parlament votarà aquesta tardor no serà la forma definitiva del Brexit, sinó els termes del període de transició, a més d’un “marc” per a la futura relació. Per tant, tothom ja hauria de tenir clar que el govern de Theresa May no podrà obtenir el seu esperat acord fet a mida i excepcionalment generós. En canvi, una combinació de les evasives i la retòrica fal·laç dels negociadors pot fer que l’actual segona opció del govern, enganyosament titllada de “canadenca”, sembli atractiva a orelles britàniques. De fet, la Gran Bretanya està en una posició completament diferent de la del Canadà i, per tant, un acord com el del Canadà seria molt pitjor per a nosaltres, ja que una part molt més gran del nostre comerç és amb els nostres veïns europeus, i l’acord canadenc no cobreix els serveis, que representen el 80% de la producció britànica. Però els oradors hàbils, com el prominent abanderat de la campanya favorable al Brexit i actual ministre conservador de Medi Ambient, Michael Gove, cridaran: “No feu cas dels anomenats experts i aquests rondinaires amargats; el futur és el Canadà, el futur és brillant!” Hi ha el perill real que una part del públic britànic torni a caure a la xarxa de la resplendent i enganyosa retòrica de Gove.

Per molt costeruda que sigui, aquesta és la muntanya que hem de pujar. Necessitem tota l’ajuda que puguem aconseguir, i seria bo que una petita part del suport provingués dels conciutadans europeus de l’altra banda del canal de la Mànega. He quedat sorprès i, francament una mica ferit, per la rapidesa amb què la majoria dels europeus continentals han acceptat el Brexit, com si fos una cosa ja consumada. Entre ells amb prou feines en parlen, i quan ho fan és només amb un riure compassiu. De fet, el 2017 hi va haver moments en què semblava que l’única cosa sobre la qual els altres 27 membres de la UE podien estar d’acord era ser dur amb la Gran Bretanya. És veritat que els nostres companys europeus ja tenen prou problemes, des de la zona euro i les crisis dels refugiats fins a Vladímir Putin i els populistes centreeuropeus, però em temo que subestimen el mal que produirà a llarg termini la sortida d’un important estat membre en el conjunt del projecte europeu.

Les enquestes de YouGov indiquen que més d’un terç dels francesos preferirien que la Gran Bretanya deixés la UE, davant de menys d’un terç que volen que s’hi quedi. Però a Dinamarca, Suècia i Finlàndia la gran majoria dels enquestats diuen que prefereixen que la Gran Bretanya continuï a la Unió. El 60% dels alemanys diuen que se sentirien alleujats, satisfets i/o encantats si la Gran Bretanya decidís finalment quedar-se a la UE. Si realment ho creuen, per què no ho diuen en veu alta i clara, de manera que els votants britànics ho sentin?

La meva companya columnista del Guardian (i exdirectora de Le Monde ) Natalie Nougayrède ha suggerit que Emmanuel Macron, com a solvent polític europeu del 2018, ha de liderar aquest cor continental. Tenint en compte els 700 anys d’història de rivalitat anglo-francesa, estic temptat de dir que potser seria més efectiu fer saber als anglesos que els francesos volen que se’n vagin. Bromes a part, però, tota veu europea continental serà benvinguda. I, de fet, també la veu canadenca, l’índia, l’americana o la brasilera, com a reflex dels danys generals a l’ordre internacional liberal.

Ras i curt: no em faig il·lusions respecte a les probabilitats d’aturar el Brexit. No em sorprèn que tants polítics britànics, practicant la política de “l’art del que és possible”, defensin avui solucions intermèdies, com la permanència a la unió duanera (l’única manera d’assegurar una frontera veritablement oberta en tota l’illa d’Irlanda) i/o al mercat únic (Noruega, per oposició al Canadà), tot i que saben perfectament que l’única bona opció és quedar-se a la UE. Pot ser que, al final, ens vegem obligats a conformar-nos amb una alternativa pitjor, com ara resignar-nos a acatar normes a l’estil de Noruega en comptes de ser qui les dicta. Per al benestar econòmic de la Gran Bretanya, i particularment per al dels grups i les zones més pobres que van votar a favor del Brexit, això encara seria un resultat menys dolent que emprendre el viatge bucaner cap al fantàstic País del Mai Més, el de la independència neoelisabetià: el miratge, digne de Trump, de la “Gran Bretanya Global”, que s’enfonsaria ràpidament en la realitat putrefacta de ser un Gran Xipre amb míssils.

No obstant això, els dos últims anys han passat tantes coses improbables en la política mundial que potser hauríem de redefinir la política com l’art del que és improbable. Sense falses il·lusions, lluitem per l’únic bon resultat, tant per a Europa com per a la Gran Bretanya. Espera el pitjor, lluita pel millor.

stats