Aquí qui mana?

MATISOS. En l’era del mestissatge, de les identitats ambigües, no té res de dolent que els partits tinguin accents diferents. Al contrari, és una condició necessària per assolir una certa hegemonia, o almenys un nínxol de mercat. A Catalunya hem tingut dos catch-all party i tots dos manejaven un ventall de registres que fregava la contradicció. El PSC dels anys gloriosos feia un míting noucentista a Girona, amb Raimon Obiols i Joaquim Nadal, i l’endemà es descamisava a Santa Coloma de Gramenet amb Alfonso Guerra. CiU ho fiava tot a aquest prestidigitador anomenat Jordi Pujol, que contenia tots els perfils i tots els missatges i els modulava com volia. En tots dos casos, les ambigüitats limitaven amb una direcció estratègica, és a dir: al final, se sabia qui manava. En el cas socialista, manava Felipe González. I en el cas de CiU, esclar, manava Pujol.

RUFIÁN. A la sala de màquines d’ERC estan eufòrics per l’impacte de Gabriel Rufián. El to i el format del seu discurs configuren un èxit mediàtic indiscutible; penetra en bosses de votants que els republicans, fins ara, ni tan sols flairaven. És una retòrica sense matisos que -suposo- té el seu públic. El desencís socialista era la tradicional benzina dels comuns, i que Rufián s’hi fiqui pel mig genera nervis, cosa evidentíssima. A mi això no em costa d’entendre, tot i que estic d’acord amb Antoni Bassas quan, fent referència al duríssim discurs de Rufián al debat d’investidura, es pregunta si li fa bé “continuar colpejant el púgil que ja és a terra absolutament grogui”, en referència al PSOE. L’important per als republicans, però, és si el factor Rufián complementa o contraprograma el missatge d’un partit que està al capdavant de la vicepresidència econòmica, o de la conselleria de Salut, i que comparteix govern amb els hereus de CiU. Els estrategs d’ERC estan segurs que sí, que tot suma. Tornem-hi amb la direcció estratègica: és important que se sàpiga qui mana. I a ERC mana Oriol Junqueras.

BERGA. L’independentisme català també està carregat de matisos. Què dic matisos: abismes ideològics. I radicals diferències de tarannà. Sempre hem dit que això és una benedicció, si volem que la República Catalana també sigui catch-all. La CUP cobreix el flanc antisistema, ERC el flanc socialdemòcrata i PDECat el flanc liberal i conservador. Molt bé. Però en aquest cas no es compleix la condició necessària dels projectes polítics d’èxit. No fa la sensació que els uns sàpiguen què fan els altres. Una alcaldessa desobeeix, el jutge li envia els Mossos, i amb això n’hi ha prou per a l’atac de nervis col·lectiu, i l’enyorança de l’esperit de Can Vies (amb els Mossos no s’hi hauria de jugar: són la peça decisiva de la partida). La jugada era del tot previsible, i malgrat tot ens ha agafat amb els pixats al ventre. No sembla haver-hi rastre d’un estat major independentista, que aplegui govern, partits, ajuntaments i entitats, compromesos amb una estratègia. Cal fer un cop més, en aquest país mig burgès mig anarquista, la pregunta fatídica: aquí, qui mana?

Més continguts de