Els articles d’en Joan Maragall (1905)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsCaldria fer avui en dia un gran esforç i extremar les nostres facultats d’abstracció per a tenir fe en lo que s’ha qualificat de Sacerdoci de la Premsa. Pobre Premsa i pobre Sacerdoci! Mes això que ens passa a nosaltres, no deu pas ésser una apreciació merament subjectiva quan s’escau igualment a ésser l’opinió de molts. Els chicos de la prensa, com els hi diuen els castellans, han vingut a parar en quelcom, sinó despreciable almenys si exsudat del pseudo-intel·lectualisme del nostre temps, que incapaç de produir obra pròpia s’ha arrecerat com en un quarter d’invàlids en les redaccions dels mal anomenats òrgans de la opinió, d’aquells que es disputen entre ells el títol de mayor circulación de España, o de la Província quan menys. És pel contrast, únicament pel contrast, que se’ns han acudit semblants reflexions al fullejar el llibre dels Articles d’en Maragall, ara de nou aplegats com tribut d’admiració al Periodista, a l’únic periodista podríem dir, que de molt temps ençà ha estat digne d’ostentar aital nom entre nosaltres. Com sigui que el periodista ve obligat a estar en íntim contacte amb el món de la realitat és perillosíssim per a ell aital contacte si a la percepció de què ha d’estar dotat no uneix una atribució preeminent: la serenitat. És per aquesta facultat superior que en Maragall se’ns presenta com un gran Periodista; és per aquella claredat de judici que li és pròpia que sos articles resplendeixen amb intensitat igual, passada i tot l’actualitat palpitant que els inspirà. I aquí cal fer una distinció entre la serenitat d’en Maragall, jove, amb ideals de vida i expansió, i l’altra mena de serenitat desenganyada, més aparent que real, d’un Núñez de Arce o d’un Selgas [...] Així és que amb verdadera fruïció hem tornat a llegir aquell article Patria Nueva que és sens dubte, de tot lo que s’ha escrit a l’escalf del sentiment catalanista, lo que més de dret tira al cor de la Espanya momificada. Aquella serenitat, aquella manera de dir sense rebuscaments, com qui parla per ell sol de coses que l’han preocupat fondament i en les quals ha vist clar, i que exposa sense artifici, allò precisament és lo que fa trontollar com per descuit l’armatost corcat de les pàtries de convenció. I aquells que fan pàtries noves, ¡què en resulten de grans quan se’ns presenten tan lliures d’apassionaments, tan posseïts de llur tasca edificadora! ¿I quin és el secret d’en Maragall per a que al passar per son temperament, les coses quedin tan purificades? Oh , és ben senzill de dir: perquè en Maragall és tot un Poeta. [...] En els moments actuals, que ho són de crisi pel Catalanisme, convé rellegir-los aquests Articles; ells hauran de recordar-nos tal volta quelcom de transcendental que l’ardor de la lluita pot haver-nos fet oblidar, i que, essent accidental, ha pogut distreure’ns de la grandiositat de la nostra Causa Nacionalista.
