La asimetria i l'asimetria (i 2)
Una lectora em diu que quan llegim la asimetria o bé la anormalitat , no pronunciem una de les dues vocals neutres en contacte. Ella sap, perquè ho deu haver estudiat, que el català té una regla fonològica que fa que s'elideixi una vocal en aquests contactes.
Però estem justament davant d'això: d'una excepció a la regla general. En aquests casos, els parlants -i els lectors-, que no som màquines, sabem que si volem estar segurs de ser entesos hem de fer una micropausa entre les dues vocals neutres, i dir-les totes dues.
I a l'excepció fonològica és lògic que hi correspongui l'ortogràfica -en aquest cas, a la regla d'apostrofació-, perquè l'objectiu bàsic d'una ortografia és reflectir el que diem.
L'IEC, de molt bona fe, ha volgut eliminar una excepció per simplificar l'ortografia, però jo diria que les excepcions només s'han d'eliminar quan la compliquen gratuïtament. Escriure el que s'ha de llegir, no complica: orienta. Escriure el que no s'ha de llegir, desorienta.
La correcció ha de ser una convenció dialèctica i la part dialèctica, en aquest cas, brilla per la seva absència. Els mitjans ens assabentem de canvis en normes arrelades per descobertes accidentals. Ningú ens els comunica ni ens demana el parer.
Si abans de fer aquests canvis l'IEC busqués la complicitat dels mitjans, la suma de criteris permetria encertar més i n'asseguraria la vehiculació. Ens estalviaríem un desconcert que, sense ser greu, no fa cap bé a la llengua perquè propicia la anormalitat.
