L’assassinat de l’home de la boina (1931)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]
No vaig anar als funerals de don Jaume de Borbó, ni em va fer il·lusió d’anar a rondar pels voltants de la Catedral, però no m’he pogut estar d’anar a localitzar, pedra per pedra, el lloc on va caure el pobre Antoni Borrell. S’han publicat fotografies que us permeten fixar el punt exacte on jeia amb un braç estès i una cama arronsada aquest corredor d’assegurances que tot anant per feina va tenir la dissort d’acostar-se al temple on es feien uns funerals. Un home que no devia tenir cap instint de pietat, que devia haver sortit de missa amanyagant la culata d’un revòlver i que per consegüent no s’havia senyat, un home que cercava un enemic i no el trobava, va provocar Antoni Borrell. L’escena va durar uns segons: el provocador, o un dels seus companys -perquè eren més d’un els homes que havien anat a missa amb la nosa material i moral d’un revòlver- llençava la raó suprema d’una causa que es diu de legitimitat i engegava un tret contra el seu interlocutor. I això era, no sortint d’un míting a les Arenes, sinó sortint d’uns funerals a la Catedral. L’assassí, l’home de la boina, va deixar caure l’arma que li havia impedit de resar durant l’ofici. [...] Suposo que l’arma no era beneïda. Resultat d’aquesta manifestació piadosa: un home mort, una família a la misèria, un altre home, que no sé si és el detingut, deshonrat per sempre més i amb un remordiment que el perseguirà tota la vida. Potser la sang d’aquest innocent haurà tingut més valor que les oracions dels cinc-cents capellans i de l’equip da xantres que havien anat a fer tremolar les voltes de la Seu. [...] Probablement, durant l’ofici hi havia molts cors distrets i centenars de pistoles atentes. [...] La facilitat amb què es comet un homicidi pels carrers de Barcelona no ha esmussat els sentiments de pietat dels barcelonins, però la rutina dels criminals ha creat una altra rutina en certs organismes que haurien de reaccionar d’una altra manera. I la gent diu: “el mort ja és mort”.[...] Si la víctima era pobra, “el mort ja és mort”. [...] Tenim rovellat l’esperit de justícia. Tan atrofiat el tenim, que encara a hores d’ara sembla que no ens hàgim adonat que el sentiment de justícia és la característica principal d’un règim democràtic. [..] Antoni Borrell deixa una vídua i una filla que vivien del que ell guanyava. [...] Els carlins, que des del seu diari [ El Correo Catalán ] no han tingut ni un mot de plany per la mort d’Antoni Borrell, haurien de pensar que els morts també és vengen.
