Les assignatures pendents del 17-A
La cursa per atribuir responsabilitats després dels atemptats del 17-A va començar molt poques setmanes després de la tragèdia, quan els ferits encara eren als hospitals i les famílies enterraven els seus morts. Si l’heroisme dels serveis d’emergència i de les persones anònimes que van ajudar les víctimes en aquelles hores tràgiques va ser la cara d’aquelles jornades, la guerra subterrània per acusar els Mossos de negligència, una operació amb un clar rerefons polític, va ser la creu. Sis mesos després, tenim més informació per saber amb més certesa quins errors es van cometre o què es podria haver fet diferent. Sembla clar que el punt clau, més enllà de la fanatització dels joves de Ripoll, va ser la no detecció de la cèl·lula jihadista quan estava preparant els atacs. Això inclou el fet que els Mossos no tinguessin cap informació sobre qui era i per a qui treballava l’imam Es Satty, una circumstància per desgràcia usual, ja que els cossos de seguretat estatals sempre han sigut reticents a compartir la seva informació amb la policia catalana. Aquesta encara és una assignatura pendent.
En l’àmbit de la prevenció, però, hi va haver un altre tipus de negligència. Segons ha pogut saber l’ARA, la Unió Europea va obrir un expedient a Espanya el 2016 per incomplir un reglament de vigilància de la venda de productes que es poden fer servir per fabricar explosius. I és que des del 2014 era obligatori que s’establís un sistema d’alertes en els punts de venda per avisar de compres sospitoses de material. Aquest expedient estava vigent l’agost del 2017 perquè l’Estat encara no havia fet res per establir el control.
Què hauria canviat si el govern espanyol hagués sigut més diligent? Doncs, segons fonts de la investigació, potser hauria permès detectar la compra dels 800 litres d’acetona i periòxid d’hidrogen que els terroristes van aconseguir acumular en el xalet d’Alcanar per fabricar explosius. El cas és que tres mesos després dels atemptats, el govern espanyol es va afanyar a aprovar una llei sobre la qüestió, però a hores d’ara encara no hi ha un reglament vigent que la converteixi en operativa.
La conclusió és que les escletxes del sistema que van aprofitar els jihadistes encara estan obertes, i no pas per culpa de la policia catalana. I tot això deixant de banda que tant el conseller d’Interior de llavors, Joaquim Forn, com el màxim responsable dels Mossos, Josep Lluís Trapero, estan avui l’un empresonat i l’altre apartat de les seves funcions i investigat per un delicte de sedició. Sis mesos després dels atemptats el cos dels Mossos d’Esquadra, intervingut per Madrid, està sota el comandament d’un secretari general tècnic del ministeri de l’Interior. Aquesta ignomínia durarà mentre no hi hagi un acord entre els partits independentistes per formar govern que permeti aixecar l’article 155.
La societat catalana va tenir i ha mantingut un comportament exemplar després dels atemptats. Lluita per recosir les ferides i és molt conscient del paper que van jugar tant els Mossos com tots els serveis d’emergència quan el terror es va fer present a la Rambla de Barcelona i a Cambrils. El mínim que es mereix és que es preguin les mesures oportunes perquè tot allò no torni a passar. Mai més.
