Què farà Hollande?
Director d'Estudis Europeus a l'Institut ViaVoice de ParísEl president francès ha viscut, d’ençà que va ser escollit el 2012, una de les presidències més contradictòries. Repudiat en clau interna, sobrevivint en el llindar del 20% de popularitat durant més de tres anys, i, al mateix temps, estimat per una política internacional a la francesa, sense por a intervenir i apel·lant a valors i nexes històrics.
És el president del chômage continuat, de la frivolitat irresponsable (passejant-se sol per la ciutat amb moto), el líder superat per figures carismàtiques com el seu primer ministre i ara el seu ministre d’Economia. I, al mateix temps, és el president decisiu intervenint abans que ningú en el conflicte malià el 2012, o a la República Centreafricana el 2013, o a Tunísia amb un viatge oficial per parlar davant el Parlament constituent el 6 de juliol del 2013 per mostrar tot el seu suport, en el moment en què la transició semblava descarrilar definitivament. I, també, esclar, és el primer president europeu que va llançar una ofensiva militar a Síria fa menys de quatre mesos.
En aquest sentit els atemptats del 13 de novembre no són uns atemptats en clau interna. No només. Representen la internacionalització definitiva de la qüestió terrorista per a França i, en part, per a Europa. Representen un moment determinant per al futur del país, en què simbòlicament el ministre d’Exteriors, Laurent Fabius, jugarà molt probablement un rol més important que Bernard Cazeneuve, el ministre d’Interior. Per la dimensió horrorosa, pel caràcter radicalment indiscriminat, el 13 de novembre no marca el principi d’un gran pla de seguretat nacional, sinó molt probablement el detonant per iniciar una estratègia internacional de pes.
És un escenari de conseqüències jurídiques i polítiques imprevisibles. Hollande, la nit dels atemptats, i l’endemà al matí, va utilitzar un vocabulari bèl·lic. “És un acte de guerra”. L’oposició, per boca de Nicolas Sarkozy, considera que França, “ara sí, està en guerra”. En 48 hores el president ha demanat als diputats i als senadors que es reuneixin en Congrès a Versalles, una excepcionalitat reservada a les votacions per canviar la Constitució.
Una declaració de guerra
En 48 hores el president pot decidir que l’acte viscut als carrers de París no és només un acte de guerra, sinó una declaració de guerra. No seria el primer cop. I treure’n la conclusió que n’emana: llançar una intervenció militar a l’exterior. Hollande acumula un capital en política exterior, en un moment de ràbia incalculable a l’Hexàgon, que li atorgarà la legitimitat per decidir, gairebé unilateralment i sense qüestionar-se el dret internacional, quin ha de ser el pròxim moviment.
La pregunta, doncs, és com gestionarà aquest capital un president que sempre s’ha mogut més bé fora que dins, un president que no ha deixat de recuperar lligams amb les àrees d’influència geogràfiques francòfiles, minimitzant a vegades la construcció europea i el tàndem amb la cancellera alemanya. La pregunta ara mateix no és tant com respondrà la ciutadania, com va passar després dels atemptats de Charlie Hebdo. La pregunta és saber què farà Hollande.
