600 aturats més
Catalunya ha sumat sis-cents aturats per dia durant els darrers temps. Sis-centes persones són moltes persones, moltes vides; un tou de neguits, de dèries i d'il·lusions engegades en orris. La xifra m'impressiona molt i tinc la temptació de caure en la perplexitat més absoluta, en la incapacitat per a l'acció. Sis-cents aturats cada dia és la mesura de la fi del cicle que vivim, la mesura del fracàs de les expectatives desbocades dels anys de la febre d'or, els anys dels diners fàcils. Era el temps en què l'empresari que tenia diners i no els dedicava a especular comprant i venent pisos o fent de promotor de circumstàncies era considerat per molts un imbècil. El temps durant el qual els veritables empresaris de la promoció, que en tenim i de molt bons, veien com el mercat era envaït per passavolants àvids d'hipoteques a preus impossibles. El temps de la bogeria col·lectiva, quan tot era comprable, i sota cada totxo hi havia un tresor amagat. Durant aquells anys dedicar-se a fer empresa pensant a consolidar un negoci, fer-ho de mica en mica, reinvertint els guanys, mimant els treballadors, capitalitzant de futur el present, deixà d'estar de moda. Calia fer-se ric i molt de pressa. Veníem dels anys d'aquell ministre espanyol que presumia dient que Espanya era el país del món en el qual una persona es podia fer més rica i més de pressa. Això potser no va ser possible en aquella època, però sí en la que tot just hem superat. La mamella rajava i tothom trobava la mel molt dolça. Parlàvem del país del pleno empleo , d'un país que superava Itàlia i s'acostava als estàndards d'Anglaterra. Espanya era prou forta per posar els peus damunt de la taula de Bush, o per fer aliances de civilitzacions que havien d'acabar amb els conflictes mundials. Quina trompa que dúiem tots plegats! Com és possible que no ens caigués la cara de vergonya? En quina mena de bogeria col·lectiva vivíem instal·lats per no veure que tot plegat era una gran mentida, producte de la ignorància supina d'una colla de líders polítics inconscients, combinada amb la insaciable set de fer diners d'uns quants i la capacitat de la gent en general de creure que un dia o altre serà possible comprar duros a quatre pessetes. Al final el resultat és ben clar: sis-cents aturats a Catalunya cada dia.
En veure la notícia a TV3 la meva perplexitat augmenta: la notícia que segueix explica com ara les oportunitats són a l'estranger. La periodista explica l'acord que han signat un conseller de la Generalitat i el govern del Quebec per facilitar la instal·lació de professionals catalans en aquell país americà. Ja fa dies que veiem notícies d'aquesta mena, en les quals se'ns explica que els millors estudiants d'enginyeria se'n van a Alemanya. Fa temps que sabem que alguns països es rifen les nostres boníssimes infermeres. Estic en contacte amb un grup de magnífics experts en telecomunicacions i internet que no han pogut posar en marxa els seus negocis a Catalunya i s'han instal·lat amb èxit als Estats Units... És el talent que fuig.
En Jaume, un molt bon amic del Montsec que fa una vida que viu a Barcelona, m'explica que, quan era petit, del poble en marxava la gent més forta, els més capacitats. Al poble s'hi quedaven els hereus, els vells i els que no tenien esma d'anar enlloc. Els més forts agafaven la porta de casa, se la carregaven a l'esquena i baixaven a la plana o senzillament marxaven a Barcelona a fer fortuna, a plantar-hi la porta per obrir noves oportunitats. És una història oblidada que, com tantes històries que tenim pendents d'explicar-nos els catalans, hem deixat aparcada per pensar que oblidant qui som i d'on venim viurem més còmodes, lluny de tanta cabòria.
Ara que travessem la maltempsada, és el moment de pensar de debò com ens en sortim. Sento la ministra del ram que parla de la necessitat de flexibilitzar el mercat de treball. I un altre que diu que donaran ajuts a no sé quin ram. Pedaços, pedaços, pedaços! L'única solució passa per obrir noves portes: reindustrialitzar les ciutats partint de l'aposta per una nova economia, la revolució energètica, l'autosuficiència, la regeneració de ciutats i de l'entorn natural. Llocs de treball basats en una nova economia que a més ens ha d'obrir un futur possible. Negoci de debò, i no el pedaç consistent a fer el mateix de sempre, o a dir que fem el mateix de sempre quan sabem perfectament que tot plegat servirà de ben poc.
Sis-cents aturats al dia ens han de fer reaccionar. Cal que ens hi posem immediatament, utilitzant la tecnologia disponible i la que hem d'inventar, generant una onada de canvi estructural basat en la fe en nosaltres mateixos, renaixent de la cendra de la indignitat en la qual hem viscut, tan inconscients, tan cecs.
