Aureli Capmany vist per Manuel Cubeles (1991)

De Joaquim Vilà i Folch (Cornellà de Llobregat, 1945-1997) a Trencadansa. Quaderns de divulgació folklòrica (4-1991). Aquest estiu s’ha publicat la Miscel·lània d’homenatge a Manuel Cubeles. Inclou aquest text que vincula dos puntals de la revitalització de les arrels populars catalanes: Aureli Capmany (Barcelona, 1868-1954) i Manuel Cubeles (Barcelona, 1920 - la Garriga, 2017).

[...]

La història de la recuperació de la dansa tradicional a Catalunya encara s’ha de fer. Pocs, molt pocs, són els documents escrits que ens han pervingut. De la mateixa manera que les danses s’han transmès essencialment per la pràctica, per l’ensenyament directe, la història de la recuperació d’aquestes danses, dels homes i les dones que l’han fet possible, que les han ensenyat, que han format esbarts, que han tingut cura any rere any de la dansa viva del seu poble... es recolza, també, en el record oral. Més fràgil encara que les mateixes danses que ens volien transmetre és el record d’aquests mestres, dels seus fets, de les seves vides, de les seves maneres de pensar. [...] Aureli Capmany és, sense cap mena de dubte, la persona més coneguda de la història de la dansa tradicional. [...] Ens ha semblat atractiu començar acostant-nos a Aureli Capmany conduïts de la mà de Manuel Cubeles i Solé. A molts dels nostres lectors els pot semblar justament que els noms de Capmany i Cubeles són els més distanciats en la història de la nostra dansa, que els resultats de les seves obres són els extrems més oposats i que ben poca cosa tenien en comú. Quan Capmany va morir, el 1954, als 87 anys, Cubeles no havia complert encara els 34. Sembla, aparentment, que molt poques coses els podien unir. Tanmateix, la lectura atenta de la conversa transcrita aquí com un monòleg –amb totes les virtuts i totes les limitacions de la subjectivitat personal– ens ha de fer unir els extrems i ens ha de fer veure que, ara com ara, en el nostre vaixell no hi caben extremismes. [...] Diu Cubeles: “Tinc un record sincer i afectiu d’Aureli Capmany, l’animador inicial indiscutible de la dansa popular catalana. I que consti que la paraula animador, segons Pau Casals, ve d’ànima, tal com m’ho va confirmar Joan Alavedra i tal com ho tinc estampat en una fotografia dedicada de Pau Casals. Tornant a l’Aureli Capmany, diré que va destriar la seva tasca de folklorista documentalista amb la d’analista de les possibilitats i singularitats pedagògiques i artístiques del nostre fet coreogràfic, millor dit, com a eina de cultura i de contribució a la nostra identitat singular. [...] Aureli Capmany, que havia intervingut en la fundació de l’Orfeó Català, era un home d’una voluntat de ferro i tenia molt clar que la dansa popular catalana, que calia salvar de l’oblit, com diuen alguns folkloristes, podia ser –i això és important– un eina bàsica per contribuir a la singularització i l’enfortiment de la personalitat catalana. Tot això, dintre de l’esperit de la Renaixença. [...] El més important de la figura d’Aureli Capmany –diu Cubeles– és que s’ha de recordar com l’home que va assentar les bases. L’home que veia la missió dels esbarts com una eina cultural i, el que diem avui, sociològica”. [...]