Autoritarisme, diu Feijóo
El líder del PP, Núñez Feijóo, ha dit recentment que Pedro Sánchez és “el president més autoritari de la democràcia espanyola”. Diu un munt de coses, darrerament, Núñez Feijóo, totes encaminades a un mateix propòsit: foragitar el PSOE i Pedro Sánchez del poder, per fer-hi entrar el PP i ell mateix. Fins aquí no hi hauria res a dir, perquè al capdavall aquest és l'objectiu natural dels partits d'oposició, i encara més del primer partit de l'oposició: l'alternança en el govern, i també treballar pels interessos del propi partit. La novetat –relativa– és que Feijóo i el PP pretenen presentar aquest objectiu, i aquests interessos de partit, com si fossin un programa polític: tret de fer Sánchez fora de la Moncloa, no posen cap altra proposta damunt la taula. I encara més: ho presenten com una emergència nacional. Com si el fet de tenir Sánchez a la presidència fos una calamitat de tal magnitud (ells ho presenten així) que cada minut que hi passa ens aboqués, als súbdits del Regne d'Espanya, una mica més cap a l'abisme. I ja sabem la frase famosa, atribuïda al dictador Franco: “Espanya era al caire del precipici, i amb nosaltres ha fet un pas endavant”. De fet, els partits que haurien d'associar-se a Feijóo per assolir el seu objectiu (perquè el PP tot sol és lluny d'aconseguir-lo, segons tots els indicadors), és a dir, les forces d'ultradreta de Vox i de Ciutadans, no fan més que empènyer-lo a presentar una moció de censura contra Sánchez (fan de capità aranya, perquè saben que la perdrien, però el desgast no seria per a ells).
Sobta, però, que l'acusin de ser un president autoritari, quan el mateix PP ha acusat sovint Sánchez de ser, precisament, un president feble, pel fet d'estar en minoria i haver de governar en coalició amb Podem i amb el suport d'una geometria variable d'altres partits que ells en diuen nacionalistes (com si el PP i el mateix PSOE no ho fossin, de nacionalistes) i d'esquerres. Una de dues: o és feble o és autoritari, però les dues coses alhora no pot ser.
Sobta, també, venint del PP, un partit que (sobretot quan ha governat amb majoria absoluta, però no només) ha donat mostres d'autoritarisme de manual, moltes i de gran envergadura: des del tancament del diari Egunkaria fins a la llei mordassa, passant naturalment per la utilització de la justícia i dels serveis d'intel·ligència de l'Estat com a eines al servei d'uns interessos ideològics i de partit que es pretenien fer passar per qüestions de seguretat nacional. I, per descomptat, tota la persecució contra l'independentisme, abans i després de l'1-O (que no tan sols ha inclòs les pallisses a la gent i l'empresonament i exili dels líders, sinó detencions arbitràries, violacions de correspondència, informes policials falsos, l'escàndol Pegasus i un llarg etcètera de violacions de l'estat de dret), ha estat i és una exhibició d'autoritarisme que ha fet baixar la qualificació d'Espanya, de democràcia plena a democràcia defectuosa. I ara que obren els braços a l'extrema dreta, acusen els altres d'autoritarisme. Si el cinisme fos música, serien l'Orfeó Donostiarra.
