CRÍTICATV

‘La que se avecina’ i el sentit tràgic de la vida espanyola

La sèrie recull i actualitza els valors de l'esperpent de Valle-Inclán

Al carrer d’Álvarez Gato, a Madrid, hi havia a principis de segle XX una ferreteria singular. A la façana hi tenien un mirall còncau i un altre de convex: a aquells que s’hi plantaven al davant se’ls retornava la seva imatge grotescament alterada. Ramón del Valle-Inclán freqüentava el barri i es va inspirar en aquest reclam publicitari per incloure un “callejón del Gato” a l’obra Luces de bohemia (1920), considerada com a text fundacional de l’esperpent. “El sentit tràgic de la vida espanyola només pot oferir-se amb una estètica sistemàticament deformada”, proclamava Max Estrella, en una nova referència als miralls de fireta.

Quasi cent anys més tard, es podria dir que l’esperpent ha colonitzat el 80% de la programació televisiva espanyola. Siguin tertúlies polítiques, realities o sèries de ficció, les persones que hi apareixen ho fan distorsionades per la lent que imposa el mitjà: o cridar l’atenció o l’ostracisme. Acaba imposant-se cridar l’atenció. O cridar, a seques.

Però enmig d’aquest panorama, jo venia avui a defensar La que se avecina. La sèrie és xarona i sexista: digna inquilina de la graella de Telecinco. I resulta difícil enganxar-s’hi: si un enxampa un capítol a mitges només sent una cridòria colossal que el convida a retornar a qualsevol altra ocupació que estigués fent abans. Ara bé, qui sàpiga navegar entre el caos -qui sàpiga entomar els miralls deformants- hi trobarà un retrat despietat de la societat espanyola actual. Ho signa Alberto Caballero, que ha construït, a mig camí entre els Simpsons i 13 Rue del Percebe, un univers complex i ara ja autoreferencial.

L’encert de la sèrie és haver assumit els requisits d’admissió per al competitiu prime time i, al mateix temps, insuflar-hi elements de genialitat. I sí, hi ha sal gruixuda, però també humor fi. Un exemple. Enterren un nerd, mort fent paracaigudisme. El capellà anuncia: “El senyor l’ha cridat al seu costat”. Un dels assistents observa, lacònic: “Doncs anava en direcció contrària”. La rematada la podrien signar Les Luthiers. O hi ha traces de Commedia dell’Arte amb la manera com fa moure Jordi Sánchez -un Pantalone de manual- el seu personatge. Pablo Chiapella, un altre puntal de la sèrie, és un mim excepcional: la seva gestualitat fa pensar en l’infantilisme pirotècnic de Harpo Marx. I després hi ha José Luis Gil, que encarna la grisor de l’espanyol mitjà, infatuat d’ambicions gallinàcies. La sèrie ha anat incorporant humor explícitament polític, però el seu autèntic missatge nia en el mostrari de tares dels personatges.

La millor manera de demostrar la intel·ligència que traspua el guió és, senzillament, comparar-la amb una altra sèrie de Telecinco també coral, cridanera i popular: Aída. N’hi ha una que ha de recórrer a riures enllaunats cada poc segons. L’altra, no. Endevinin quina és cadascuna.

Més continguts de