Un avió al cel de Marsella
Aquests dies, al port vell de Marsella, mirar el cel vol dir recordar el deliri, l’absurd que va travessar-lo fa pocs dies en la forma de l’avió de Germanwings. Arran de terra, en canvi, tot sembla més controlat, més segur, més a la mesura humana. Als pantalans, els vaixells petits i les barques descansen amarrats en fileres ordenades. Autòctons i turistes passegen al voltant de la sínia blanca que gira al costat de l’aigua, i el sol primaveral de la Provença ho perfila tot amb la llum més diàfana, la llum mediterrània, que segons va deixar escrit Gaudí és la que millor defineix els cossos i l’única que pot donar a l’art una plasticitat equilibrada.
Si ens arribem a l’extrem del port, la sensació de civilitat s’accentua: a les terrasses de la fortalesa Saint-Jean, pulcra i agradable, els marsellesos llegeixen prenent el sol, i a través d’una passarel·la metàl·lica i moderníssima arribem al Museu de les Civilitzacions d’Europa i de la Mediterrània. Envoltat pel mar, el protegeix i no el protegeix una façana que dibuixa una xarxa de pescar, o un entramat de lletres hebrees i àrabs i gregues, o tot alhora. Un guia explica a un grup de visitants que aquesta façana reflecteix la vocació del museu de promoure el respecte i la col·laboració entre les cultures a què fa referència el seu nom, a fi de recuperar per a la Mediterrània la condició d’espai unitari i de bressol de la cultura i la mesura. Sentint-lo, fa la impressió que aquesta germanor mítica estigui a tocar.
Però de sobte, tot canvia. Tornem a resseguir la gran U que forma el port, però aquest cop pels barris que l’envolten. Les façanes estan plenes de pintades de tothom contra tothom, i a terra la brutícia va creixent com una vegetació que anuncia un canvi d’ecosistema. En molts rostres, el blanc dels ulls s’ha transformat en un groc que segons les opinions pot ser efecte de l’abstinència o del dejú a què poden obligar la religió o la pobresa. I en un carrer estranyament solitari, els nostres passos queden abocats a l’evidència de tres homes blancs que controlen obsessivament totes les cantonades amb la mirada mentre se’ls n’acosta un quart. Li donen la paperina, el comprador paga, i quan girem per un carrer lateral, un grup de nanos ja no tan nanos s’aixeca d’un portal i ens barra el pas desafiant. Per sort, en l’últim moment, un d’ells cedeix una mica i podem seguir endavant.
Caminem fins a l’altra banda del port, i ens passegem alleugerits pels quatre carrers que delimiten el barri dels antiquaris. Seiem a la terrassa d’una plaça assolellada. Una gavina es posa sobre la taula del costat buscant les restes d’un vermut abandonat. I llavors ens fixem en un home i una dona que fan voltes per la plaça mentre parlen sols i es toquen un auricular. Porten l’anorac lleugerament obert i de tant en tant hi fiquen la mà com si palpessin alguna cosa que han de tenir preparada. Als extrems de la plaça i al costat de l’entrada d’un edifici, miraculosament, hi van apareixent militars armats amb grans fusells metralladors. Les portes de l’edifici s’obren, i els soldats i l’home i la dona de la plaça passen a un estat de tensió màxima. I comencen a sortir, de l’edifici vigilat, criatures que riuen, corren i caminen amb l’aire maldestre propi de l’edat. Entre els pares que les acompanyen, molts porten quipà.
A la taula del costat, la gavina aixeca el vol. La seguim amb la mirada, però aviat la perdem de vista i quedem mirant un avió que creua el cel en direcció als Alps, mentre recordem que, fa una estona, ens pensàvem que el deliri i la desraó eren cosa només d’allà dalt.
