Els 'ayúsers'

Diria que hi ha dues coses fonamentals que expliquen l’èxit i els fans que té Isabel Díaz Ayuso. La primera, i molt important, és que no sembla estar enfadada, al contrari. Sembla molt contenta. I dues, que també sembla que li encanta i estima la ciutat que governa. Els dos sentiments es veuen força autèntics. No funciona l’un sense l’altre, em sembla. Microfelicitat i micronacionalisme. Se l’ha titllat aquests dies de “populista”, a la Isabel Díaz Ayuso, des de les tertúlies. Ja se sap que si algun polític d’èxit no és dels teus l’anomenes populista. Si fos dels teus i fes el mateix l’anomenaries carismàtic.

A Catalunya mai governarà el PP justament per aquesta raó. La Cayetana Álvarez de Toledo semblava que estava enfadada i que no estimava, esclar, aquesta terra. No es pot estimar un territori negant-ne el tret fonamental, que és l’idioma. Ciutadans va ser, en temps del Procés, el partit més votat a Catalunya i Inés Arrimadas, així com els seus adlàters, estava sempre enfadada. Però això no se suporta en el temps, com hem vist. És cansadíssim que algú estigui sempre de mal humor i que et trobi tan poca gràcia. La raó per la qual Manuel Valls no podia de cap manera arribar a alcalde era, justament, per la percepció que tenien els barcelonins (de tots colors) que no li agradava la ciutat (i que, a correcuita, feia veure que sí, sucant xuixos en xicres de xocolata al carrer Petritxol). I és la raó per la qual va guanyar Ernest Maragall, em penso. Se’l veu content de viure i content de viure a Barcelona.

Isabel Díaz Ayuso ha afavorit econòmicament la família, pel que sembla. Però és ridícul que Pablo Casado, d’un partit que ha suportat alegrement uns casos de corrupció més gegantins que la Torre Agbar, es pensi que això sabrà greu als votants! Però si han suportat el cas Bárcenas i els discos durs trencats sense que passés res! Els ayúsers se n’anirien amb ella a dinar, perquè s’imaginen que gaudiria del menjar i tractaria amb tot el respecte els cambrers. No és poc important, això.