De Balmoral a Magaluf
Fa setze anys vaig passar pel Death Valley i en vaig tornar amb una fotografia que feia el seu efecte en aquells anys d’abans d’Instagram: a mitja tarda, a l’ombra, el termòmetre del parc nacional marcava 48 graus, una temperatura que cap de nosaltres havia experimentat mai a la vida.
Al motel hi havia tot de rètols que avisaven que vigilessis perquè, fins i tot a la nit, et podies cremar amb els gronxadors del jardí, i a la carretera hi havien instal·lat recordatoris constants que vigilessis que no bullís l’aigua del cotxe. Va ser una experiència exòtica de calor extrema que aquests dies, salvant les distàncies cada cop més curtes, he recordat per raons òbvies i gens exòtiques. El forn humit de Barcelona aquests dies és una cosa molt seriosa.
Només ens ha faltat veure la previsió de temperatures d’aquesta setmana a Europa –amb tot el Regne Unit entre el vermell i el marró, amb una màxima prevista demà dimarts molt semblant tant a Balmoral com a Magaluf–, per considerar que aquest estiu hauria de convertir-se en una crida a l’acció climàtica urgent, abans que cremi tot, inclosa la convivència.
A aquestes altures de segle XXI sembla increïble que l’ús d’energies renovables en un país del món desenvolupat com el nostre no estigui definitivament estès. Sentim moltes previsions apocalíptiques i pocs plans de canvi de model de país, de consum energètic, de planificació del territori. Quan l’interès general està en joc (i aquí, l’interès general és la supervivència), caldria tenir el respecte just per interessos dels que encara volen fer l’últim euro abans de tancar-se al seu refugi.
