La banalització guanya / Ja hem perdut
La banalització guanya
El Mobile World Congress -un èxit, si no s'esguerra a última hora- certifica que els ciutadans ja no busquem la informació sinó que, directament, les notícies ens troben. Cada vegada més les portem al damunt, a la butxaca, i n'hi ha prou amb un dit per saber a quina hora exacta se'n va a la deriva el creuer del dia. Els telèfons cada vegada són més intel·ligents, en la mateixa mesura que nosaltres ens fem més enzes. La nova manera d'informar-nos -diaris digitals i les seves aplicacions de tablet o de telèfon- té moltíssimes virtuts però, alhora, tendeix a reduir la tematització informativa. És una qüestió d'espai i de prioritats. I, a l'hora de triar, els mitjans busquen que el màxim nombre de gent cliqui la seva notícia, l'enllaci o la retuitegi. L'objectiu és aconseguir el màxim volum d'usuaris i, per assolir aquesta fita, s'està aprimant l'agenda. Cada vegada es focalitza sobre menys temes i, els que destaquen, són els més banals. Només cal mirar els rànquings de les notícies més vistes dels diferents mitjans. L'anècdota, l'estirabot, la bestiesa, el plat de nata, el cambrer que aboca -sembla que involuntàriament- tres cerveses al clatell de la Merkel surt a tot arreu. Les teles, que com diria Romà Gubern ja fa temps que majoritàriament van apostar per ser xiclet per als ulls, no paren de repetir aquestes imatges a totes hores. Les ràdios també van, tot sovint, a remolc d'allò que més lectures té a les webs, i tot plegat crea un cercle viciós en què a la notícia important, de fons, la transcendent, li costa més fer-se un espai en l'oceà de la informació digital. L'estupidització creixent és un fenomen imparable. I els bancs, mentrestant, encantats que tots mirem cap a una altra banda.
Ja hem perdut
Dimarts m'havia preparat la tarda per anar a treure el nas al CCCB i veure la presentació del tercer volum de les Memòries de Jordi Pujol. Una conversa de l'autor amb Miquel Roca i Mònica Terribas havia de ser, per força, un espectacle rar, interessant. No me'l volia perdre. S'intuïa que tots tres dirien coses de les que fa tanta falta sentir i ningú més no gosa pronunciar. De cop i volta, en el timeline del meu Twitter (fa tres anys no hauria pogut escriure aquesta frase) hi va aparèixer una piulada que deia: "@jordipujolsoley URGENT: se suspèn l'acte de presentació de les memòries de Jordi Pujol per avui, per motius de seguretat". Després de la sorpresa inicial vaig pensar, a l'instant, amb una amenaça de bomba o algun indici clar d'un atac d'algun grup extremista de lluny o d'uns radicals d'encara més lluny. Havia de ser molt gros perquè, cinc hores abans d'un acte innocent com és la presentació d'un llibre per part d'un autor venerable, respectat fins i tot per qui li va fer oposició durant dues dècades, decidissin ajornar l'acte. Encara em vaig quedar més de pedra quan, a la ràdio, vaig sentir els detalls de la suspensió. L'acte al CCCB coincidia amb una manifestació, allà mateix, dels estudiants de la Facultat d'Història i els Mossos d'Esquadra tenien algun indici que… Patapam. Presentació suspesa, els manifestants ja havien guanyat sense baixar de l'autocar. Un president de la Generalitat, un pare de la Constitució, la directora de TV3 i 300 convidats rendits perquè la nostra policia no en podia garantir la seguretat en un carrer estret. Felip Puig -gat vell abans que conseller d'Interior- sap que per la prevenció mai ningú no rep tantes crítiques com per una reacció a misses dites. El precedent d'aquesta suspensió, però, em sembla més perillós que cap manifestació.
