Bancs ja ocupats

Acostar-se cansat a un banc públic i veure com algú s’hi asseu abans, a vegades fent un petit esprint i tot, pot ser una experiència descoratjadora. No obstant això, en aquest indret n’hi ha un que està permanentment ocupat. Som a la plaça Rovira i Trias, a Gràcia, un lloc que traspua una estranya melangia. Allí, en un senzill banc de pedra reposa una estàtua de bronze a mida natural de l’arquitecte Antoni Rovira i Trias, un senyor barbut i clenxinat sempre esperant una cita que mai no arriba.

Aquest fill del barri va dissenyar aquesta placeta el 1861, a instàncies de mecenes locals com Manel Torrente Flores i Ramon Rabassa, tots dos amb carrers dedicats pels voltants. Un any després, també va ser l’autor de la torre del rellotge, a la veïna plaça de Rius i Taulet. I temps més tard signaria els mercats de Sant Antoni, la Concepció i Hostafrancs, introduint l’arquitectura del ferro a casa nostra. Tanmateix, a Rovira i Trias el recordem perquè va ser el guanyador del concurs que es va organitzar per urbanitzar l’Eixample, el mapa del qual es pot veure davant de la seva estàtua.

Què pensaria ell de la Barcelona actual? I què pensaríem els barcelonins si el seu disseny, de forma radial, amb bulevards a l’estil de París, que sortien com raigs de llum del casc antic, hagués triomfat? Mai no ho sabrem. Sense les quadrícules igualitàries i cartesianes d’Ildefons Cerdà, l’evolució de la nostra ciutat hauria estat molt diferent. Misteris i casualitats que anomenem història. Així doncs, estic assegut al costat d’un dels nostres perdedors, l’home que va imaginar una metròpoli potser més elegant, potser menys funcional, de la que coneixem.

En tota l’estona que ens hem fet companyia, ningú sembla fer-nos gaire cas. Uns nens que jugaven a la plaça m’han mirat amb certa estranyesa, com si en aquest banc no s’hi assegués ningú més que ell, com si fos de la seva propietat. Un espai de repòs per al tècnic que, entre altres coses, va organitzar el parc de bombers barceloní, però que és recordat com l’autor d’una Barcelona que no va poder ser, un visionari que té dret a descansar en bronze al damunt d’aquest banc. I que comparteix uns minuts de la seva eternitat aquí, a la placeta que duu el seu nom.