Barcelona, orgull i relat
La directora de Turisme de Barcelona, Marian Muro, es preguntava ahir a l’ARA com és que els mateixos barcelonins no estan orgullosos de Barcelona, tenint en compte la fascinació internacional que desperta (l’any 2019 hi van anar 14 milions de turistes internacionals), i els comentaris a peu d’entrevista li donaven la resposta.
El barceloní n’està molt de Barcelona però no gaire del turisme, perquè és percebut com una font de riquesa que només raja per a uns quants que a sobre paguen salaris baixos, i perquè encareix i complica la vida dels barcelonins.
El barceloní n’estaria més de Barcelona si no la veiés la ciutat del disseny guixada, deixada i empobrida, amb un transport públic insuficient per entrar-hi i sortir-ne cada dia i un tràfic de vehicles privats castigat per mesures dissuasòries que no dissuadeixen gaire i més aviat embussen perquè no s’ofereixen alternatives útils. El cotxe, com la carn o les vacunes, és objecte de batalla ideològica. I les mesures de mobilitat que vindran, anunciades a so de bombo i platerets, com el tramvia pel tronc central de la Diagonal, són una gran incògnita, pel cap baix. En aquestes condicions, demanar a la gent que sigui propagandista de la ciutat és demanar massa.
De tota manera, cal tenir present que no és el millor moment de cap ciutat i que els estats d’ànim tenen a veure amb el relat dominant. I després de vint anys de passar-li la mà per la cara a Madrid, el relat dominant post-Procés consisteix en amagar que Madrid està buidant Espanya a base de dir que va molt bé, no com Barcelona.
