La baronessa: carta a Susana Díaz
En el seu somriure confiat hi té dibuixada la determinació d’aquell que sap que s’acabarà sortint amb la seva. Té una mirada que ens enganya. Podria semblar guerxa, però qui sap si tot plegat no és tan sols una argúcia per fixar millor el seu següent objectiu.
Li diuen baronessa i baronessa era un títol que, fins que va arribar vostè per completar el trident, només associàvem a la senyora Thatcher i a Lady Thyssen. Els barons del PSOE són a la política el que els ogres eren als nostres contes infantils. Hi són, encara que no els vegis. I saps que apareixeran quan menys te’ls esperis, disposats a cruspir-se el que calgui i a qui calgui. Una baronessa andalusa és, ara mateix, el personatge més temut. En poc temps, el seu poder ha esdevingut tan indiscutible com obscurs semblen els seus interessos.
Diuen que ja ha olorat la sang de la víctima, un príncep tendre i formós de nom Pedro Sánchez. I que ha començat a maniobrar de forma ostentosa al seu voltant per tenir-lo atemorit, mentre espera el millor moment per llançar-se-li al coll i abatre’l. A la baronessa extravertida sembla que ja li fa nosa el príncep formós, quan no fa ni un any i mig que va ser ella mateixa qui el va ajudar a regnar, davant de l’altre aspirant al tron, un infant menys afavorit, però diuen que amb més talent, de nom Eduardo Madina.
“Faré el que calgui per ell”, proclamà la baronessa. “És un gran candidat”, afegí. “Serà un gran president”, sentencià eufòrica. I en el moment que les urnes han donat al príncep una mínima oportunitat per demostrar allò a què havia estat cridat, ara no li permetran fer-ho. Devien voler una cara per imprimir-la als cartells electorals. Desitjaven un cos que assistís als debats en el seu nom. Algú que s’immolés en nom del Partit Socialista per poder aparèixer després vostès, els barons, d’enmig de les runes.
Miri que el culebró català està distret aquests dies, però la telenovel·la socialista té alguns elements que la fan singular i difícil de comprendre per a l’espectador no avesat. ¿Com un partit pot impedir al seu líder negociar per formar un govern progressista? ¿Com, ara que Espanya està de cap per avall, el PSOE s’embranca en disputes internes? Al capdavall, no sembla que entre vostè i el príncep hi hagi diferències ideològiques. Tot fa pensar en una batalla pel poder. Un altre joc de trons.
P.D. I, mentrestant, el PSC no hi és ni se l’espera. Desaparegut i sense veu pròpia. Deixant-li a Ada Colau tot l’espai de l’esquerra no independentista, permetent que sigui ella qui aixequi sola la bandera del referèndum, la mateixa que no fa tant feien onejar els socialistes.
