ABANS D’ARA
Opinió 01/10/2021

“Un bel morir” (1980)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús

MARIA AURÈLIA CAPMANY 1980
3 min
“Un bel morir” (1980)

De l’article de Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991) publicat a l’Avui (8-III-1980) dotze dies abans de les primeres eleccions al Parlament després de la guerra. Avui fa trenta anys de la mort de Maria Aurèlia Capmany, novel·lista, dramaturga, assagista, articulista i activista cultural.

Tothom la sap aquesta dita: “Un bel morir tuta una vita onora”. I l’hem sentida dir, aquests tristos anys que ens ha tocat viure i que ens ha tocat honorar tantes morts exemplars. A mi, és una dita que no m’agrada, i que fins i tot m’irrita quan la sento dir. La trobo injusta, en primer lloc perquè penso que una bella mort, una mort digna i heroica no pot ser sinó el fruit de tota una vida; que un home, un home sencer no s’improvisa en els últims deu minuts de la seva vida; i en segon lloc em degrada perquè aquell qui la diu ho fa per comprometre’s amb la mort de l’heroi però reservar totes les seves reticències quant a la seva vida. Tot això se m’acudia de nou, fa pocs dies, en caure’m a les mans un d’aquests poemes pamflet, apocalíptic, radical, independentista i acusador, en el qual es fa un abrandat elogi de tots els herois de la història catalana, i, és clar, no hi manca el president Companys que s’anomena amb semblants paraules: “L’alta figura sagrada del president Lluís Companys”. Molta gent, vaig pensar, ha reservat aquesta mena d’exèquies a la seva personalitat, i quantes vegades he sentit la frase: “un bel morir...”, dedicat a un dels homes més discutits, més vilipendiats, més acusats per part dels purs paladins del catalanisme intel·lectualista. No era prou intel·lectual per als intel·lectuals, ni prou catalanista pels catalanistes. No és gens difícil de trobar en els diaris de l’època les invectives contra la seva política i fins i tot contra la seva vida. No deu ser pas privativa dels catalans aquesta tendència a honorar els morts i vilipendiar els vius, n’estic segura, però com que la nostra història contemporània ha estat tan tràgica, trobem sovint mostres d’aquesta trista necrofília catalana. Desitjaria, però, i, això sí, amb tota l’ànima, que ens fos permès d’entrar en un nou clima polític, on als nostres homes que treballen i lluiten per Catalunya, no els calgués per tal d’obtenir la credibilitat del seu poble arribar davant d’un piquet d’execució. Que ens fos possible d’honorar homes vius i en plena lluita, que ens fos permès de discutir-los el treball, però no dubtar de la seva actitud devers el nostre poble. Fa pocs dies, parlant amb l’honorable President Tarradellas, li comentava que per als qui hem viscut les dues Generalitats restaurades, la del 31 i la que anem ara a votar per sortir de la provisionalitat, ell, el nostre president actual, serà el primer president que veurem sortir de la Casa dels Canonges pel seu propi peu, que ell serà el primer ex-president de la Generalitat que podrem conèixer. Sorneguer com és, em va contestar: -Espereu, encara falten dos mesos. Aquest fet crec que té una enorme importància. Crec que significa, i així ho vull creure, una lenta, però segura, entrada a la normalitat. I que aquesta normalitat ens la concedirà el nostre vot, el nostre vot de confiança a uns homes vius, que ens proposen un programa de govern, als quals tindrem dret a exigir un programa de govern, però no la màgica salvació definitiva i immediata dels Països Catalans. [...]

stats