La beneïda tinta taca les mans

AHIR A LA MATINADA em vaig tacar les mans de tinta fresca. Feia temps que no anava a una rotativa, però l'ocasió s'ho mereixia, i un grapat de companys de la redacció vàrem enfilar cap a Can Valero per veure néixer el primer ARA Balears. A l'entrada de la planta d'impressió del Grup Serra, on s'imprimeix el diari, el primer que em va sobtar va ser l'olor de tinta. Una flaire abans molt familiar que quasi havia oblidat. Vaig recordar el que m'expliquen molts artistes que varen començar com a pintors i que amb els anys s'han passat a altres mitjans més tecnològics, com el vídeo o la fotografia. El que més enyoren, diuen, és l'olor de la pintura, de l'aiguarràs, dels olis i els pigments amb els quals s'embrutaven les mans i també el cos. Els periodistes, alguns, també enyoram el renou de la rotativa posant-se en funcionament i aquella olor de tinta que posava matèria al pensament. Com la pintura, crec que els diaris en paper no deixaran d'existir mai del tot encara que no tinguin la rellevància d'avui dia. És un plaer seure amb tranquil·litat i anar passant els fulls d'un diari per llegir amb fruïció, o no, les notícies del dia. Però és veritat que el periodisme del futur segurament serà digital. De fet, ja ho és. Ahir, just acabat de veure el primer diari, amb les mans brutes d'aquella tinta fresca, vaig mirar el mòbil i allà, a la nostra web, hi havia ja el PDF del mateix diari que jo tenia a les mans acabat d'imprimir. Es podia descarregar a l'instant. Canvien els formats, però el periodisme, com l'art, sempre serà necessari.