Berlanga, quina pel·lícula és Espanya?
Sessió de cinefòrum amb el meu gat i els seus amics. Cinèfils des dels dies del biberó. Quantes pel·lícules han vist? No m’ho saben dir mentre amb les ungles esgarrapen el cel com si les recomptessin desesperadament. Fan un marrameu de to greu saltimbanqui a 300 hertzs emocionals que traduït al llenguatge humà vol dir: “Moltíssimes!” Ara bé, hi ha dues pel·lis que no es cansen mai de veure: Los santos inocentes i La escopeta nacional. Les recorden?
Només tenia la gralla. L’Azarías (Paco Rabal) no tenia res més. I pum! Elseñorito Iván mata el seu estimat pardal d’un tret. És l’Extremadura del franquisme. És també l’Espanya eterna. La d’uns manen i els altres obeeixen. La d’uns tenen i els altres no. El govern de les escopetes cruels, violentes, sagnants del señoritismo de cacera miserable: Los santos inocentes. Miguel Delibes va escriure la ficció més real que la realitat i Mario Camus va fer la pel·lícula. Són l’elit, és l’Estat, és la secta. L’estat nacional-judicial, nacional-catòlic, nacional-el-que-calgui, nacional-foto-el-que-em-rota. És un estat: Madrid, independent, i la resta, mines de carbó on milions d’innocents treballen per al señorito Estat-Herodes. Recorda Espriu: no hi ha pell de brau; és una pell de frau. A la barbacoa. Tot és una ficció sagnant de forn crematori servida com a realitat tràgica amb escopeta i toga. Espanya és Los santos inocentes. Són aquí. Mai han marxat. I continuen morint condemnats per la llei melodramàtica de “la maté porqué era mía ”.
Drama és comèdia més temps, diu el meu gat després de beure’s una ampolla de licor de ratolí assilvestrat. Si Los santos inocentes és un drama, La escopeta nacional és una comèdia. La cacera mesetaria dels zombis del franquisme deambulant a les portes de la transició-pansició espanyola. I el català Jaime Canivell (José Sazatornil) pagant la festa per no endur-se res. Pagant-ho tot als morts, moribunds i vius cuejant la cuca i ell sense veure una pesseta per a la seva empresa de porters automàtics (metàfora del diàleg impossible entre Espanya i Catalunya sempre en mode soroll xxxxssss). La pel·lícula és de Luis García Berlanga. Un geni. Un crac. L’home és dels pocs que han retratat la farsa de l’estat espanyol, permanentment en mal estat, amb raigs X: Plácido ; El verdugo ; Bienvenido, Mister Marshall ; Los jueves, milagro... Són els millors retrats del franquisme. Però La escopeta nacional ens fa veure amb 3D i dolby surround la mentida de cartró pedra de la transició-pansició. I després van venir les dues següents: Patrimonio Nacional i Nacional III. L’estat Espanya de ficció eterna, com l’energia, no desapareix, es transforma: és una rotonda. Què hauria rodat avui Berlanga?
No ho sé, però el 12 de juny ha fet cent anys del naixement de Berlanga. S’ha obert una caixa forta, aquest dia, tal com ell va deixar dit al seu testament, i s’hi ha trobat un guió d’una pel·li. Continuadora de la nissaga començada amb La escopeta nacional el 1978. Es diu ¡Viva Rusia! (Nacional IV). Poc en sabem, però passa el 1992. Quan els darrers exiliats de la guerra aterren a l’aeroport de Barajas fent volar banderes republicanes després de sortir d’un avió ple de revistes sadomasoquistes. Què ens vol dir Berlanga?
Ni idea. Sabem que hem passat del drama a la comèdia. Espanya és un teatre congelat. Putxinel·lis amb porres i notificacions judicials com estalactites on the rocks. Què ens queda? No ho sé. Només sé que el meu gat i els seus amics, emocionats pel guió descobert de ¡Viva Rusia!, i farts de vodka comprat veloçment en un supermercat d’última hora de brindis espasmòdic, aposten per la ciència-ficció. Em conteu, gatets?
La ficció d’una Espanya vertebrada per l’alteració genètica. Per la manipulació, la lobotomització, la formatació del cervell, l’edició de la memòria, la substitució digital dels éssers al servei d’una sola causa, gran i lliure: l’Estat. Una República de formigues treballadores aplaudint el sistema amb patates i cervesa espanyoles i masturbant-se d’emoció al veure desfilar el monarca repúblico-federal-sideral-letal. Una distopia. Una ucronia. Un empatx. Una barreja. Un sol y sombra. Un “la vida sigue igual ” amb microxip encastat al lòbul dels nounats... Ai, calla, que aquesta pel·li em sona. Sí, ja fa anys que l’hem vista. I acaba com sempre: hi ha molts morts, reals.
Francesc Canosa és periodista i escriptor.
