Bipartidisme no, madrilenyisme
Pablo Iglesias recorda una mica aquests dies Axl Rose, i no només pel monyo. En una ocasió, el vocalista de Guns'n'Roses va voler fer un gest de gran estrella del rock i, durant un concert de la banda, es va llançar en planxa de dalt de l'escenari damunt el públic. La idea era que la multitud el recolliria en braços però, en comptes d'això, el que va passar és que la gent va fugir i el cantant es va estampar contra terra en una pinya terrorífica. Axl Rose se'n va sortir, com és notori, però es va fer bastant de mal.
Pablo Iglesias ha fet també una d'aquestes jugades de gran figura: abandonar la vicepresidència del govern d'Espanya i presentar-se com a candidat a les eleccions de Madrid del proper 4 de maig, amb la idea d'erigir-se en líder d'una reunificada aliança d'esquerres que fes front a la ultradreta trumpista representada per Díaz Ayuso. Però, de moment, no li està sortint massa bé. En comptes de reforçar les depauperades expectatives d'Unides Podem a Madrid, el que ha aconseguit ha estat reforçar les de Més Madrid. La formació d'Íñigo Errejón era la principal destinatària del missatge d'Iglesias, però no tan sols no s'ha donat per al·ludida, sinó que li ha etzibat una contundent resposta de part de la cap de llista de Més Madrid a la Comunitat de Madrid (gastarem el nom de Madrid), Mónica García. Com Axl Rose, Iglesias pensava que seria ben acollit però el que ha passat és que tothom ha fugit. Potser és a temps de reconduir-ho, perquè Iglesias és hàbil en les situacions límit i perquè en la política espectacle, amb els seus cops d'efecte espaterrants, pot passar literalment de tot.
En tot cas, entre la incertesa del futur no tan sols d'Iglesias, sinó també de tot Unides Podem, i la descomposició de Ciutadans (que ha tastat la seva pròpia política tòxica de la mà dels trànsfugues de Múrcia), de seguida han aparegut veus que han parlat d'un retorn de la política espanyola al bipartidisme, que alguns enyoren amb més intensitat que la seva pròpia infància: quan s'alternaven PP i PSOE al poder amb normalitat, els catalans es mantenien al seu lloc, els bascos eren etarres i tot anava bé. Hi ha qui encara sospira per un retorn a l'any 2001, en el moment àlgid del poder d'Aznar, sense voler comprendre que ha estat el mateix estat espanyol qui ha fet impossible la seva estabilitat. I a més, encara que caiguessin Unides Podem i Ciutadans, quedaria la criatura deforme que és Vox, amb qui el PP manté una disputa que és com la de Narcís contra el seu propi reflex dins les aigües del riu. Un riu d'aigües fètides, en aquest cas.
El que sí que es reafirma és el madrilenyisme de la política espanyola. Díaz Ayuso, Errejón, Iglesias, Pedro Sánchez, Pablo Casado, Abascal: una generació de madrilenys (el de Vox és un basc madrilenyitzat, però vaja) que han dut el nacionalisme madrileny al paroxisme. L'esmentada Mónica García exaltava Més Madrid, a TVE, com “una força purament madrilenya”, no tan lluny del “Madrid és Espanya dins Espanya” de Díaz Ayuso. Per aquí anirà la brega, sembla.
