Ser bisbe: d’un temps, d’un país (1989)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsImminent o no tan imminent, el relleu del cardenal Jubany a la diòcesi de Barcelona és un esdeveniment important, que ha de tenir connotacions considerables i conseqüències ben avaluables en la vida col·lectiva d’aquest país. En una circumstància com aquesta d’expectació i d’espera de la persona designada, no pas escollida, per substituir el doctor Jubany resulta inevitable imaginar el bisbe model -no el bisbe modèlic, que aquest no existeix- que hom voldria al capdavant de la comunitat de creients més populosa de Catalunya. [...] Ara que ja hem passat per concilis, per deserts interiors, per cataclismes ideològics, per tota mena de desmitificacions polítiques, i ara que hem caigut per esfereïdors estimballs religiosos, ara en aquest present rabiós pensem en altres coses. Quan imaginem el retrat robot d’un bisbe per a la diòcesi de Barcelona, el veiem definit per dues coordenades fonamentals: la primera, la de l’home i el seu temps; segona, la de l’home i el seu país. Situat a la primera coordenada, la de l’home i el seu temps, se’ns afigura un bisbe que sigui capaç de copsar els signes definidors de l’època que vivim, i sobretot aquells que han generat les grans mutacions a què ha estat, i continua estant, sotmès el cristianisme del nostre temps. Un bisbe que tingui consciència que els creients -que per cert revesteixen una àmplia gamma d’actituds- s’han de comportar com a tals en una societat secularitzada en què Déu es revela més per absència que per presència, i en la qual costa un ingent esforç encertar el camí vital en una atmosfera buida de valors orientats cap a la transcendència. Un bisbe que es faci càrrec de les dificultats per portar a la pràctica de cada dia una fe compromesa, en el si d’una societat segrestada pel desfici dels resultats immediats i per les satisfaccions terrestres a curtíssim termini. [...] Situant-lo en la segona coordenada, la de l’home i el seu país, ens ve a la ment un bisbe que parli en català, però més que això, que pensi i senti en català. És a dir, que hagi assumit l’esperit del país, que hagi transformat en vivència irrenunciable la condició nacional de Catalunya. Si ens referíssim a un altre país, aquest requeriment no seria necessari. En el cas de Catalunya, sí. No podem oblidar que aquest és un país que encara no s’ha recuperat de l’opressió a què el va sotmetre una asfixiant dictadura política, ni és lícit amagar que, en la seva trajectòria cap al futur, ningú no li regalarà res que envigoreixi la seva identitat. No s’albiren a l’horitzó vents favorables a les petites nacions sense el suport d’un Estat. Per això, tant com en altres temps, l’Església com a institució continua tenint a Catalunya la missió de no abandonar a la seva sort el país que evangelitza, quan té la possibilitat d’acomboiar-lo a l’hora de fer front als reptes del futur. [...]
