TOT COSTA

Un bon moment per a la pausa

És humà recordar-nos de santa Bàrbara només quan trona i, per tant, entenc que els culers ho vulguin cremar tot des de la trompada d’Anfield. Però convindria aquell punt de pausa que li falta al joc de l’equip des de fa temps per no carregar-nos-ho tot. Ho dic perquè en cada naufragi hi ha algú que assenyala Messi per com condiciona el joc de l’equip o perquè no va donar senyals de vida quan ja era evident que tot s’ensorrava. És cert i és just que, igual que ell és a la foto dels èxits, també surti en la dels fracassos. ¿Però de debò no s’adonen que les cinc oportunitats de gol que va tenir el Barça a Liverpool les va rematar o les va generar ell? I no cal dir que, sense ell, no hauríem arribat fins a Anfield ni de broma. Passa que Messi fa tant de temps que tapa vergonyes que, quan l’equip queda en evidència, no se’n pot salvar ni ell.

De Valverde no se’n pot dir res que no haguéssim vist els dos anys anteriors. Per tant, és incongruent que els que li van renovar el contracte fa tres mesos o els que l’elogiaven fa una setmana ara en demanin el cap. A mi no m’agrada, ni ara ni abans, la mirada defensiva que té del joc, el seu menysteniment de la pilota i el control, però no em sembla just quedar-se’l o despatxar-lo segons si guanya o no el triplet. Aquest debat ja el vam tenir fa un any i toca mirar els que l’han triat. I no ens podem escoltar gaire els que voldrien Klopp o Koeman a la banqueta i, a la mateixa frase, hi inclouen el desig de tornar a la filosofia de joc que el Barça no hauria d’haver deixat mai, quan tots dos en són l’antítesi, tant o més que Valverde.

I encara hi ha un tercer aspecte que em crida l’atenció: l’edat de la columna vertebral. Efectivament, set titulars de dimarts passen dels trenta anys però, per ser justos, l’estratègia de rejoveniment ja va començar amb Ter Stegen, Umtiti, Dembélé, Coutinho, Semedo, Arthur, Lenglet i ara amb Todibo i De Jong. En alguns casos les apostes no han sortit bé però en d’altres sí. I, en tot cas, el problema és que hi hagi futbolistes intocables i, sobretot, de tornar a l’origen en què corria la pilota i no el jugador. Perquè el Liverpool, en intensitat, no crec que el puguem guanyar ni amb onze futbolistes de vint anys. Sempre recordo que el 2008 també volíem fer neteja i que, al capdavall, no van caldre tants retocs per edificar un projecte llegendari. Cal, això sí, personalitat, criteri i cap fred, i em pregunto si els que manen en tenen prou per dissenyar el futur.

Més continguts de