CRÍTICATV

Un bon sopar a TV3

Estrenar un programa a TV3 un vespre que juga el Barça no és una bona idea. Dilueix l’impacte televisiu. Això va passar dijous amb El sopar, l’espai en què Roger de Gràcia reuneix al voltant d’una taula un petit grup de famosos per conversar sobre un tema en concret. El format és hereu d’un programa amb el mateix presentador sobre la crisi dels cinquanta, dins del No serà fàcil, que es va emetre fa mesos a TV3. Certament, aquell dia es va veure que la idea es podia estirar. El sopar generarà més o menys interès en funció del tema que s’abordi i tindrà més o menys ganxo depenent dels convidats. El programa entronca amb l’essència més pura de la tertúlia abans que la tele del segleXXI sobreexplotés el gènere. És una conversa agradable en què, almenys pel que vam veure en el primer programa, s’estableixen uns vincles en què ningú pontifica sinó que comparteix. Roger de Gràcia va saber repartir bé el joc. Permet, a més, que els convidats sembli que s’oblidin de la presència de les càmeres. Cal destacar la bona realització de Rosa Sánchez. La factura és càlida, acollidora i molt agradable. Una localització perfecta d’un pis meravellós hi ajuda. Però, sobretot, afrontar una gravació que s’esdevé al voltant d’una taula rodona no és fàcil. Una estructura circular dificulta que no es vegin les càmeres. La realització ho aconsegueix i, per tant, crea una atmosfera d’intimitat idònia per generar el clima necessari per transmetre la veracitat de la situació i facilitar que l’espectador se senti proper a la conversa. La combinació de primers plans amb els plans més generals de la taula sap equilibrar els protagonismes i el muntatge escolta la tertúlia i esdevé dinàmic.

En la primera emissió, Sílvia Soler, Thais Villas, Quim Morales i Berto Romero conversaven sobre el fet de tenir fills, oferint punts de vista sobre les diferents etapes de la maternitat o paternitat. No era un tema gaire original per començar però sí un que acostuma a tenir ganxo. Potser la comedieta inicial de Roger de Gràcia per introduir el tema era innecessària. L’arrencada va ser un cúmul de laments sobre el fet de tenir descendència però després el programa va créixer i evolucionar en situacions divertides. L’èxit va raure, sobretot, en la bona interacció dels convidats entre ells. La conclusió va ser perfecta a nivell de guió. Després de tant parlar de l’època de criança, incloure la gravació del fill gran de Sílvia Soler des de l’estranger enviant un missatge a la seva mare va aportar un clímax emotiu. No només per a ella sinó perquè, en certa manera, implicava la resta de comensals mostrar-los com es recullen els fruits del que has sembrat durant tants anys.

El sopar està cuinat de manera senzilla, efectiva i entretinguda i televisivament es paeix molt bé.

Més continguts de