Boris Johnson està revelant qui és realment

El primer ministre britànic, Boris Johnson, protagonista d'un escàndol i davant un augment alarmant de casos de coronavirus al Regne Unit, es nega a canviar de rumb. "Tenim una oportunitat –va proclamar el 4 de gener– per superar aquesta onada d'òmicron sense tancar el país una vegada més".

Els experts en salut pública potser hi estan en desacord. Però almenys Johnson és coherent, no només amb la seva conducta durant la pandèmia, en què els confinaments han estat l'últim recurs i les restriccions s'havien de suspendre com més aviat millor, sinó també amb la plataforma política que el va elevar al càrrec més alt. Al capdavall, aquest és l'home que va assolir el poder amb la promesa de restaurar la "llibertat" i de "reprendre el control".

Sense desanimar-se per la pandèmia, Johnson ha estat seguint en silenci aquesta agenda. Però en lloc de reformar la democràcia en crisi del país i reforçar els drets dels britànics, ell i els seus estan fent el contrari: acaparar el control i despullar de llibertats els altres. Una sèrie de projectes de llei que probablement s'aprovaran aquest any posaran el Regne Unit, autoproclamat far de la democràcia, en el camí de l'autocràcia. Un cop en vigor, la legislació serà molt difícil de canviar. Per a Johnson, suposa concentrar més poder.

Com a camaleó polític, la veritable inclinació ideològica de Johnson –liberal? tory d'una sola nació? nacionalista anglès?– ha estat durant molt de temps objecte d'especulació. Ara, sense cap mena de dubte, ha revelat qui és realment: un autoritari malcriat que posa els seus capricis personals per sobre de qualsevol altra cosa. I sigui quin sigui el seu futur, el Regne Unit s'està reconstruint a la seva mida.

Enmig del caos provocat per la pandèmia, el tumult del Brexit i les preguntes creixents sobre la conducta privada de Johnson, la dimensió real de l'imminent assalt a les llibertats civils no ha rebut –comprensiblement– l'atenció de gran part del públic britànic. La llista de les noves legislacions és llarga i deliberadament aclaparadora. Però, en conjunt, la imatge és desoladorament repressiva.

En primer lloc, hi ha la llei sobre policia, delinqüència, sentències i tribunals, una llei draconiana i àmplia que a la pràctica restringeix el dret a protesta a Anglaterra i Gal·les. S'equiparà a la policia per acabar amb les manifestacions que creïn "pertorbacions greus". Qui les provoqui –es podrien produir només fent soroll–, s'enfrontarà a penes de presó o grans multes. Combinat amb altres mesures, com la prohibició de tàctiques tradicionals d'acció directa, el projecte de llei podria fer gairebé impossible assistir a una manifestació sense cometre un delicte.

No obstant això, les noves legislacions van més enllà del dret a protesta i posen els grups minoritaris en el punt de mira. Les noves disposicions sobre intrusió, que fan que "residir en un terreny sense consentiment o dins un vehicle" sigui un delicte penal, esborren essencialment les comunitats nòmades gitanes i romaneses de la vida pública. I l'ampliació dels poders policials no només permetria als agents un accés generalitzat a l'educació privada i els registres sanitaris, sinó que també obriria el camí als interrogatoris i detencions sense justificació. És probable que les comunitats de minories ètniques, sempre en el punt de mira policial, en surtin malparades.

Igualment punitiu és el projecte de llei de nacionalitat i fronteres. Endurint la política d'immigració britànica, que ja és molt restrictiva, es pretén criminalitzar els sol·licitants d'asil que arriben per rutes no autoritzades: els refugiats que arriben amb vaixell, per exemple, podrien enfrontar-se a quatre anys de presó, independentment de la validesa de la seva sol·licitud de refugi. I si els demandants d'asil no acaben a la presó tradicional, seran mantinguts en habitatges a l'estil de camps de concentració i centres de processament en alta mar, llocs denunciats des de fa temps pels activistes dels drets humans. Ni tan sols els ciutadans britànics estan fora de perill. Una disposició introduïda al projecte de llei per la secretària de l'Interior, Priti Patel, dotaria el govern del poder de prendre, sense previ avís, la ciutadania britànica a aquells que tenen doble nacionalitat. Les persones assenyalades potser ni tan sols podran arribar a recórrer a la llei: la proposta de reforma de la llei de drets humans facilitaria al govern l'expulsió de ciutadans estrangers i negar-los les denúncies de maltractament.

Aquestes mesures draconianes, amb el temps, segur que seran impugnades. Però el govern té un pla per combatre la impugnació: drenar la democràcia. Hi ha el projecte de llei electoral, que, a més d'introduir la possibilitat de privar del dret a vot a milions de persones mitjançant la introducció d'una identificació de votant obligatòria, pretén dotar el govern de nous poders sobre l'òrgan regulador independent de les eleccions. A menys que es modifiqui substancialment, les conseqüències del projecte de llei podrien ser constitucionalment de gran abast.

La necessitat de centralitzar el poder també es basa en el projecte de llei de revisió judicial i tribunals, que permetria a Johnson i als seus ministres anul·lar les conclusions de la revisió judicial que desafiïn la seva agenda. La llei de seguretat online, aparentment dissenyada per regular les Big Tech, encara no s'ha presentat al Parlament, però molts defensors de la llibertat d'expressió temen que es pugui utilitzar per silenciar els crítics a les xarxes socials. Així s'acabaria amb els jutges molestos i els periodistes massa curiosos que interfereixin en els negocis del govern.

És un fet que les nacions tendeixen cada cop més a la tirania i que Anglaterra, la més poderosa políticament de les nacions que componen el Regne Unit, no és una excepció. Durant dècades s'han anat bastint tots els elements necessaris: un nacionalisme cada cop més rancorós, la fidelitat de la premsa, venuda al millor postor, i una creença fervent i equivocada que l'autoritarisme no podria instal·lar-s'hi, aquí, perquè simplement no ho permetríem.

Això és perillós, sobretot perquè aquest assalt autoritari és tan complet que, un cop establert com a llei, resultarà molt complicat de desfer. Com molts líders que busquen transcendir les limitacions de la democràcia, Johnson potser no preveu un futur on no sigui ell qui mana. Però la miserable ombra que la seva presa de poder projectarà sobre el Regne Unit és probable que duri molt més que el seu mandat. El seu lloc als llibres d'història està assegurat.

Moya Lothian-McLean és periodista

Copyright The New York Times