Publicitat
Publicitat

Tocar de peus a terra

No s’ha tingut prou en compte que el moviment s’enfrontava a un govern de llarga tradició centralista i sense cap recança a utilitzar les clavegueres

Els successos de la darrera setmana passaran sens dubte a la història de Catalunya, però potser no en el sentit que molts havíem desitjat. Em sobta que hi hagi qui, en tons lírics, compari els fets dels dies 26 i 27 d’octubre amb el 14 d’abril del 1931. S’ha de viure en una altra galàxia per identificar els dos fets. Lamentablement, la recent proclamació de la República Catalana s’assembla més a les 10 hores que va durar l’Estat Català proclamat el 6 d’octubre del 1934 que a la festa popular de tres anys i mig abans, quan va caure el règim monàrquic. En tots els moments crítics de la història el que determina finalment el caràcter de l’esdeveniment és qui acaba aconseguint el control del poder.

Algun dia, amb més calma, haurem de reflexionar seriosament sobre els encerts i les errades -estratègiques i tàctiques- del moviment independentista i avaluar els costos polítics, i ja no diguem emocionals, causats per la seva imprudent direcció. Fa anys que alguns advertíem, sense que ens fessin gaire cas, que el procés sobiranista català seria més difícil i llarg del que s’estava dient, perquè se sobrevaloraven les forces pròpies i s’infravalorava la solidesa de l’adversari. No s’ha tingut prou en compte que el moviment s’enfrontava a un govern, i a tot un estat, gestionat per uns polítics de llarga tradició centralista, refractaris a tota negociació, impregnats de nacionalisme essencialista i sense cap recança a utilitzar les clavegueres, les forces d’ordre públic i la judicatura en defensa dels seus objectius. I, a més, que això s’esdevenia en un context europeu i internacional hostil a qualsevol trencament d’un estat, per molt democràtics que fossin els procediments emprats. Com s’ha pogut comprovar, la Unió Europea no té gaires principis, només té interessos, que són fixats pels estats que defensen sobretot el manteniment de l’actual statu quo.

En tots els moments crítics de la història el que determina finalment el caràcter de l’esdeveniment és qui acaba aconseguint el control del poder

Som en un moment d’emergència nacional com a conseqüència de l’aprovació per part del Senat de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució a la Generalitat de Catalunya. Els efectes d’aquesta aplicació, juntament amb l’actuació de la fiscalia i de l’Audiència Nacional, poden ser realment demolidors. I, a sobre, s’ha cedit la iniciativa i el control del temps polític al govern Rajoy.

És ben clar que cal anar a les eleccions del 21 de desembre encara que les convoqui el govern de Madrid. No anar-hi seria una temeritat. Seria córrer el risc que la senyora Arrimadas assolís la presidència de la Generalitat i que aquesta institució acabés convertint-se en una mena de diputació provincial sotmesa a les directrius del govern espanyol. En la meva opinió, cal presentar-se a les eleccions defensant uns plantejaments antirepressius i sobiranistes. Avui la línia divisòria política se situa, com va quedar prou palès després de la manifestació de diumenge, entre els qui donen suport a l’aplicació de l’article 155 i els qui s’hi oposen; entre els qui consideren fonamental reivindicar el dret democràtic dels catalans a decidir el futur i els qui sostenen que els ciutadans de Catalunya no tenen aquest dret.

Fa uns quants dies defensava la formació d’una candidatura unitària, similar a la Solidaritat Catalana, integrada per gent de les formacions polítiques i de les entitats ciutadanes que des de fa més de set anys s’han pronunciat en favor del dret a decidir. Davant les dificultats que això pot suposar i tenint en compte les darreres manifestacions dels dirigents dels partits, crec que, com a mínim, caldria demanar-los que incloguessin com a elements comuns i prioritaris dels seus programes aquestes tres reivindicacions. En primer lloc, l’alliberament dels detinguts i el sobreseïment de totes les causes penals, multes i sancions de caràcter polític. En segon lloc, l’exigència de l’aixecament immediat de l’aplicació de l’article 155 a la Generalitat. I, finalment, la reivindicació d’un referèndum amb garanties i vinculant sobre el futur de Catalunya.

Avui la línia divisòria política se situa, com va quedar prou palès després de la manifestació de diumenge, entre els qui donen suport a l’aplicació de l’article 155 i els qui s’hi oposen

Si es pot demostrar amb vots reals que més de dos terços dels catalans volen ser consultats en un referèndum vinculant, rebutgen l’aplicació del 155 i exigeixen l’amnistia, això deixaria en evidència davant l’opinió internacional la intransigència i ceguesa política del govern Rajoy i afavoriria les possibilitats d’una mediació de cara a la consecució d’un referèndum.

Tal vegada també caldria pensar en un programa de govern amb ampli suport parlamentari que després de la victòria electoral gestionés amb rigor l’acompliment del programa. Perquè hem de ser realistes: tot i un hipotètic triomf, ens espera un llarg recorregut de tensions amb el govern de Madrid i de gestions internacionals. Caldria igualment no menysprear la necessitat d’una estratègia unitària catalana d’intervenció en la política espanyola per tal d’intentar treure Mariano Rajoy i el PP del govern de Madrid i crear un escenari polític més favorable a la negociació.

Tal com estan les coses, cal evitar que la confrontació política se centri al voltant de la no se sap ben bé si proclamada República Catalana. No és aquest el dilema que s’ha de plantejar a la ciutadania davant les properes eleccions. El sobiranisme ha d’aconseguir augmentar la seva força i no córrer el risc de perdre’n. Hi ha sectors socials que fins fa poc estaven en una posició expectant, amb dubtes sobre el Procés, però que no hi eren hostils i que es van indignar davant la brutalitat policial del dia 1d’octubre. Cal no perdre aquesta franja social que pot ser decisiva electoralment en un moment en què les forces defensores del 155 estan mobilitzant gent que fins fa molt poc era força passiva i indiferent. Penso que l’alternativa política als sectors unionistes hauria d’estar clarament centrada, juntament amb les exigències antirepressives ja esmentades, en la demanda d’una consulta democràtica sobre el futur de Catalunya que tingui totes les garanties.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT