Tant d'enrenou, i era la quàntica!

No necessitem veritats, necessitem respostes i solucions a les realitats complexes i subjectives

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona acull una exposició sobre física quàntica, que és aquella perspectiva, bastarda de ciència i poètica, amb capacitat d'oferir-nos metàfores sobre qui som més enllà de la matèria i d'allò que és ponderable. Explicacions que ja s'han donat una i mil vegades des d'altres llenguatges, com ara la filosofia, la literatura, la saviesa popular, les dites i fins i tot la fe (no la confongueu, sisplau, amb la religió). El més innovador i sorprenent és que la gran màquina de verificació del que és-de-veritat@, és a dir, la ciència, després d'haver-se presentat com l'única manera d'interpretar el món, arribi ara a les mateixes conclusions.

La cosa va més o menys així: hi ha un món gran que s'explica a través de les lleis de Newton i un món petit que s'explica a través de la quàntica. Aquest món gran és el món que veiem i toquem, el món exterior, i l'altre, el petit, és el món de les partícules, aquell que no veiem però que hi és. Això, traduït a la mirada (poètica) feminista, podria anomenar-se el món tradicionalment masculí i el món tradicionalment femení, el fora i el dins, el carrer i la casa, les coses públiques i les coses privades, les coses del cos i les coses de l'ànima, de les emocions. Les lleis dels senyors 'newtons' no serveixen per explicar el món petit, que durant segles ha estat menystingut com un món tarat, un món de segona, un món fins i tot fictici, autogenerat i irreal. Nosaltres, les feministes, també l'hem menystingut, aquest món petit, i hem cregut que alliberar-nos passava únicament per igualar-nos en el món gran. De fet, encara hi ha corrents del feminisme que segueixen allà, què us he de dir, buscant el reconeixement del món gran i menystenint les ensenyances dels mons petits.

Jo, per mi mateixa, no m'hauria plantejat mai si soc gallega o catalana, si soc home o dona, perquè són categories externes a la meva existència, que em venen donades

En el món de les partícules, doncs, passen altres coses. Més enllà del gat, la quàntica demostra, per exemple, que les partícules es modifiquen sota la mirada observadora. Ja ho dèiem des d'altres àmbits del pensament encarnat, que la mirada no és mai neutra, que afecta la realitat, que no hi ha observació objectiva perquè ni tan sols depèn només de qui observa, que fins i tot posant màquines suposadament neutres (i els algoritmes ja han demostrat que les màquines tampoc no ho són) l'observació modifica la realitat.

En aquest sentit, la paradoxa del gat de Schrödinger ens explica que el gat (hipotètic) està viu i mort a la vegada, fenomen que il·lustra el principi de la incertesa. És la nostra mirada sobre aquesta realitat la que farà que col·lapsi en un dels dos estats, viu o mort. No trobo millor metàfora per explicar la identitat que aquesta del gat. Com a xarnega i' queer', és la mirada la que em fa col·lapsar cap a alguna de les posicions que la mateixa mirada proposa. Jo, per mi mateixa, no m'hauria plantejat mai si soc gallega o catalana, si soc home o dona, perquè són categories externes a la meva existència, categories que em venen donades i que en la meva subjectivitat, en cas d'existir, existirien combinades de manera no excloent. No necessàriament barrejades, sinó juxtaposades. Viu i mort alhora. És la mirada externa i les seves conseqüències la que provoca el col·lapse d'aquesta realitat complexa en una única realitat simplificada. Les respostes, com les preguntes, són contextuals i estan plenes d'apriorismes: quan algú em pregunta a Madrid si soc catalana, temo que m'estigui preguntant si soc "massa" catalana; quan algú ho fa a Catalunya, temo que la pregunta amagui el dubte de si soc "prou" catalana. I la meva reacció i la meva resposta varien en funció d'aquesta idea. De les mirades.

Les ciències socials, d'altra banda, així com alguns pensaments feministes, han clonat el model de la ciència clàssica, un model patriarcal i colonial, universalista i amb una pretensió d'objectivitat i asèpsia que no només és una ficció sinó que ens està resultant una ficció nociva. No necessitem veritats, necessitem respostes i solucions a les realitats complexes i subjectives.

Ara que la quàntica ens diu que no tot és demostrable, que l'atzar existeix, s'obre el gir que tant necessitem per entendre un món que no estem entenent gens. No només ens cal capgirar la maquinària, sinó baixar-la del pedestal, retornar el mètode científic el lloc que li correspon, que podria ser al lloc d'un dels llenguatges possibles per explicar la realitat, però no l'únic possible. El gat viu i mort alhora com a metàfora de la simultaneïtat de maneres i formes d'arribar a entendre i d'habitar el món.

Més continguts de