Els búfals del matí
Són bèsties impressionants. Desprenen un alè que ens assetja tan bon punt ens llevem. Les seves rebufades nasals poden fer vibrar les prestatgeries i fins i tot desplaçar els mobles del menjador. La tos i les seves expectoracions retronen com si el cel s'esquincés i no hi hagués demà. Són els búfals del matí, una espècie que sobreviu en forma de tertulià i campa lliurement per les extenses planúries dels magazins radiofònics.
La fauna tertuliana que pobla l'espectre radiofònic exhibeix una extraordinària varietat. Hi ha tertulians que només tenen el mèrit de llevar-se més d'hora i llegir els diaris abans que la resta de mortals. N'hi ha que són polemistes indocumentats, encoratjats per la seva pròpia ignorància. Professionals frustrats, cínics irreductibles, hooligans temàtics, funàmbuls de l'argument escabellat... Per bé que un bon nombre de tertulians són correctes oradors que entenen les dinàmiques i cadències d'una tertúlia -si no fos així, no s'explicaria l'èxit del gènere.
Amb la presència imponent de la seva respiració sobre el micròfon, els búfals del matí afegeixen un aire salvatge a les tertúlies. A part de tornar bojos els soferts tècnics de so, esclar. Quan cedeixen la paraula, les seves bafarades ressonen arreu i tenyeixen l'emissió d'una sensació de perill imminent. Una bèstia està a l'aguait i la resta de contertulians s'expressen atemorits i conscients de l'amenaça. Fins i tot, si es gaudeix d'una oïda prou fina, es pot apreciar el repic de saliva del búfal amb les molles dels croissantets que han esmorzat. És el fascinant espectacle respiratori que la ràdio i la mare natura ens ofereixen cada matí. Tenim el privilegi d'escoltar l'exotisme d'uns animals salvatges radiofònics que no coneixen les normes més essencials de la locució: parlar a un pam del micròfon, no respirar-hi a sobre i dir les coses clares. Començant per vocalitzar.
