FLISTFLAST

‘El búnquer leridano: del leridanismo al rosismo’

A Lleida hi fa tanta calor que els gelats dimiteixen i se suïciden a les voreres. Aire d’abric de pell d’ovella grenyuda amb calefacció interior. Lleida tòrrida, fogosa, ardent. Només aquí podia néixer l’“ Anís Infernal: el peor del mundo”. Aquells cartells d’un dimoni carbonitzant-se amb l’ampolla. Aquell misto de color blanc per cremar la kale borroka de la vida. Tot crema, xiquets. Per això quan Antonio Hernández Palmés torna de Rússia busca escalfor. No en té prou amb fer la guerra. El 1941 s’allista a la División Azul. Tot honors càlids. I ve a una Lleida desfeta: milers de lleidatans no han tornat o no tornaran. Hernández encén els fogons: el 1943 secretari local del Movimiento. A la seva barbacoa només hi mengen els seus: el Movimiento a Lleida és conegut com a Falange Española Tradicionalista y de los Hernández. Però on el falangista inflama serà al Caliu Ilerdenc.

Producte autoservei del franquisme, lobi, think tank del leridanismo. Caliu Ilerdenc: govern a l’ombra de l’infern d’un grup selecte. Ras i curt: durant la dictadura no hi ha cap càrrec polític de la província que no es decidís entre les seves estovalles i puros. Reunions de fartanera. Alifares del leridanismo: moviment cultural i ideològic sorgit a Lleida entre els adherits al règim. Artefacte d’autonegació, lobotomia de plàstic, dimoni amb llançaflames... i un dels creadors d’un discurs més explosiu va ser Hernández. Resum: “ Lérida no es catalana ni aragonesa, Lérida es leridana, aunque legalmente haya sido incorporada a la región catalana”, per tant, “ Lérida y toda su región natural forma parte de esta comunidad de destino en lo universal que es España, y por encima de nuestra idiosincrasia particular, los leridanos nos sentimos españoles y siempre seguiremos dando fe y testimonio de nuestra fidelidad y lealtad a los intereses supremos de la patria”. Ho escriu el 1963. Però atents al divan. El 1941 quatre lleidatans de soca-rel s’entaulen i creen el búnquer del Caliu Ilerdenc. Però es refugien per falta d’amor. Ningú els estima. Aquests lleidatans adherits al règim veuen desembarcar gent de tot Espanya. La substitució. I ells se senten menystinguts, apartats. El català és genèticament separatista. I el Caliu és el separatisme de l’ego i la cartera. Avui, el leridanismo encara és un Anís Infernal de búnquer de sobretaula quan tot crema de nou.

Lleida és de les poques ciutats catalanes que no han sortit del búnquer de la Transició. El PSC ha governat la ciutat (tret de dos anys) com una piconadora. Antoni Siurana: 22 anys d’alcalde. Àngel Ros: alcalde des del 2004 i el 2019 diu que es vol tornar a presentar. Lleida no ha sortit del refugi de l’isme: siuranisme i rosisme. Àngel Ros és Déu. És tot: catalanista, catòlic, socialista que vol semblar convergent, home que sempre du la mà a la cartera, botiguer que es frega les mans, somiador de barrufets, alcalde de western crepuscular que perd regidors (de 15 a 8) i votants (6.498). Necessita amor i s’abraça a Ciutadans. Els morreja d’amagat perquè sap que és l’única possibilitat per tornar a ser alcalde. Els hi dona tot com un amant gelós: el bilingüisme i ara demanar que es jugui a Lleida un partit de la selecció espanyola. Tomàs Roncero i tota la fauna d’ El chiringuito han elevat Ros a heroi nacional i combatent contra el separatisme. Ros sap el que es fa i per això ho fa. Mentre la ciutat manté les plaques d’alguns dels membres del Caliu només queda una pregunta: què farà l’alcalde quan l’estat espanyol suprimeixi l’autonomia o faci desembarcar l’exèrcit?, què farà sabent que per aquí sempre entra tot? Aquí es va derogar l’Estatut d’Autonomia català el 5 d’abril de 1938. Aquí, on, quan passi això, alguns ja tenen la resposta a punt tancats al búnquer: Lérida no es catalana, Lérida es leridana y sobre todo española.

Més continguts de