Burca a preu d’or

La Mònica Bernabé explica, en una magnífica crònica a l’ARA, que “el preu del burca s’ha multiplicat per cinc a Kabul”. En el text, hi llegim el testimoni d’una dona que en va voler comprar un per a ella, i per a les dues filles, de 16 i 18 anys. No va poder, perquè no tenia prou diners. “Abans valien 500 afganis (uns 3,8 euros) i ara no se'n troben per menys de 2.500 (uns 18)”.

Com és evident, les tres dones, la mare i les dues filles, no tenen un interès especial en cobrir-se tot el cos, per no poder ser distingides excepte per les mans i les sabates. Com és evident, les tres dones no tenen cap interès en passar calor, no poder fer exercici (ara, prohibit a l’Afganistan) i no ser vistes i per tant distingides, reconegudes. No tenen cap interès en desaparèixer del món. No tenen cap interès en ser menys que una planta, que pot mostrar-se vistosa per atraure els insectes. I els membres masculins de la família, tampoc.

S’ha d’estar com una regadora per voler que les dones vagin tapades com una crisàlide, com una mòmia, com un embalum. S’ha d’estar cagat de por per impedir que condueixin, que surtin soles, ja no dic que estudiïn. Però és que els talibans estan com una regadora i estan cagats de por. Les dues filles d’aquesta dona que ara veu com el preu de la presó a la qual les sotmeten puja, com la benzina i el pa, segurament han vist sèries, han vist vídeos a TikTok, han flairat l’olor de la platja. Per què ha de ser menys dolorós per a elles aquest burca, que han de pagar caríssim, que la presó?

La vida és curta, i no s’entén que aquestes tres dones, en especial la de setze, que tot just ara està descobrint el món, tinguin menys drets que els nostres animals de companyia, que campen lliures, perseguint papallones.