Es busquen 100 famílies que acullin

‘ACOLLIR’ ÉS UN VERB PRECIÓS, molt ben triat per a una acció imprescindible en el cas de moltes criatures. Al nostre país hi ha 600 famílies que acullen un miler de nens, però 600 menors de 18 anys no tenen llar d’acollida. Ara la Generalitat busca un centenar de famílies perquè almenys de moment tots els de menys de 6 anys tinguin el dret a viure en una casa i no en un centre.

He conegut famílies acollidores, i les admiro pel compromís i la generositat. Jo no m’he considerat mai amb les condicions per fer-ho. Es necessita temps, paciència, coratge, habilitats educadores, voluntat i capacitat de sacrifici per a aquesta funció social, que, anant bé, ha de ser provisional. Vaig moderar unes jornades amb experts europeus que parlaven dels models, i encara vaig constatar més el valor dels acollidors. Apunto conclusions que em van quedar clares, dins d’un món on no hi ha solucions perfectes perquè parlem de casos problemàtics, amb desenllaços pendents, en què el final feliç no està gens garantit. (I per descomptat espero que si coneixeu el tema ho enriquiu als comentaris.) U. Si es pot, sempre és millor una família que un centre. Dos. Cal assumir que és un procés difícil en què a més de bona voluntat calen aptituds, i el Govern ha de fer un esforç més gran per agilitzar processos i donar un bon suport econòmic i psicològic a les famílies. Tres. El centre de la missió és el benestar de la criatura, i no satisfer els desitjos dels acollidors. Quatre. Per això s’han de triar bé les famílies, descartant les no adequades encara que sigui dolorós i que no en sobrin, i assumir que per norma es treballa perquè els pares biològics superin les dificultats i puguin recuperar els fills.

És tot prou complex i tan necessari que emociona saber que hi ha entre nosaltres persones compromeses a tenir cura de persones, que fent-ho transformen no només les vides dels altres, sinó també la seva.

Més continguts de