19/10/2021

Cadències i decadències

3 min
Skyline de Barcelona.

Suposo que si el Cercle d'Economia hagués declarat que a Catalunya cal una pista de cúrling a cada capital de comarca, o que Barcelona s’ha de transformar en la capital mundial dels congressos de vexil·lologia, ningú no els hauria fet cas. A tot estirar, una rialleta sardònica. Però resulta que van pronunciar una paraula que genera pànic en determinats moments històrics: decadència. Quan les coses van molt bé –i això és una bonica paradoxa– el decadentisme sol posar-se de moda, tal com va passar a Anglaterra en els moments més econòmicament esplendorosos de l'era victoriana (Oscar Wilde) o a la daurada i opulenta França del Second Empire (Paul Verlaine). Quan venen mal encarades, en canvi, el terme decadència genera un neguit instintiu. Llavors ja no forma part d'un joc elegant i crepuscular sinó d'un present que no fa cap gràcia perquè deixa entreveure un futur que encara en fa menys, de gràcia. Vull dir amb això que les múltiples i variades respostes al Cercle d'Economia suggereixen, com a mínim, que passa alguna cosa. És cert, com explicava l'altre dia el Toni Soler, que tot això de la decadència forma part de la lletra d'una cançó més vella que l'anar a peu. A més a més, aquesta arnada cadència sobre la decadència no sempre és benintencionada. Però també sembla innegable que existeixen indicis perfectament quantificables que fan que l'ús d'aquest concepte no pugui ser considerat avui una mera sortida de to, com argumentava també fa ben poc la directora d'aquest diari, Esther Vera

Convé no juxtaposar els diferents aspectes que conflueixen en el tema tractat. Al meu entendre, la diagnosi (la suposada situació de decadència) és una cosa, i les causes directes atribuïdes al problema, una altra. Finalment hi ha la prescripció facultativa, és a dir, la manera com es planteja una correcció efectiva de la situació. Parlem, doncs, de tres coses que estan relacionades, òbviament, però que en realitat fan referència a assumptes diferents. Comencem per la primera. En la percepció de la decadència hi poden confluir elements molt subjectius, però també altres que són quantificables i perfectament objectius. Vull dir que no és el mateix un 20% d’atur que un 2%, ni és comparable una caiguda del PIB del 0,15% amb una del 15%. Etcètera. Tot plegat no té res a veure amb la cançó de l’enfadós, amb els laments dels ploramiques habituals ni amb res per l’estil. Cadascú és ben lliure d’interpretar els indicadors de la manera que cregui convenient, però sense passar-se de la ratlla. 

Després arriba el moment de carregar el mort als suposats responsables directes del problema. Uns focalitzaran aquesta responsabilitat en les conseqüències econòmiques d’un determinat procés polític (independentisme culpable) mentre que uns altres es faran ressò de l’escanyament col·lectiu que suposa el dèficit fiscal, la insuficiència de les infraestructures o la pressió institucional –monarquia inclosa– perquè la seu social de les empreses sortís de Catalunya (unionisme culpable). Que cadascú ho llegeixi com vulgui, però sabent que hi ha lectures tan allunyades dels fets que fan riure. 

En tercer lloc, i pel que fa a la prescripció facultativa, és evident que almenys hauria de ser coherent amb la diagnosi. Hi ha coses que grinyolen. Vull dir, sense anar gaire lluny, que no es pot negar una situació de decadència... tot denunciant els qui teòricament l’han provocada. No té cap sentit, això. Tampoc sembla gaire seriós plantejar una situació tan aparentment complexa com si es pogués resoldre de cop i volta, per art d’encanteri, amb un simple canvi de govern. Plantejant-ho així, un ensuma intencions que potser tenen poc a veure amb les declarades. 

Hi ha molts tipus de debats socials. Alguns són superflus. D'altres són malintencionats i només busquen la confrontació. N’hi ha molts de mal plantejats. Però em sembla que n’hi ha d’altres que tenen la seva raó de ser sempre que no derivin en cridòria. No sé si aquest és el cas. Sigui com sigui, ja he dit al començament que les reaccions que he sentit o llegit fins ara em fan pensar en alguna cosa que, formulada d’una manera o altra, interpretada així o aixà, molta gent ja tenia al cap. Cada cop hi ha més temes que no poden ser tractats públicament sense emprar l’empobridora sordina de la correcció política, és a dir, sense autocensurar-nos per por a la delació anònima associada a la cancel culture. M’agradaria pensar que de tot això encara se’n pot parlar amb una certa normalitat, sigui taral·lejant-ho amb una cadència o bé amb la contrària. 

Ferran Sáez Mateu és filòsof
stats