20/09/2021

Cambó, cent anys després

3 min
Francesc Cambó treballant al seu despatx.

El 1930 Francesc Cambó publicava en català un text que havia escrit el 1927 i que en aquesta edició titulava Per la concòrdia. M’he refugiat en la seva lectura –i en la de l’assaig Cambó (2011) d’Heribert Barrera– amb ganes de fugir de l’estira-i-arronsa polític que la setmana passada va acabar acaparant gairebé tot el protagonisme de la dita taula de diàleg. Una atenció justificada perquè tampoc no hi va haver res més on agafar-se informativament.

L’interès actual del text de Cambó es troba en el fet que anticipa els termes amb què Pedro Sánchez ha formulat la seva proposta de negociació presentada al Liceu el passat 7 de juny: “Per la concòrdia i el retrobament”. Això sí, amb la particularitat que de 1923 –any en què Cambó va fer la conferència que inspirà el text posterior i a la qual ell mateix donà caràcter de testament polític– fins ara hi van pràcticament cent anys. 

Cal dir que la coincidència de Francesc Cambó amb la proposta de Pedro Sánchez no és garantia de res, sinó tot el contrari. Primer perquè, tal com escriu Heribert Barrera, “hi ha una gran desproporció entre, d’una banda, el seu elevat nivell intel·lectual, els èxits de la seva vida personal i el protagonisme que va tenir [...] i, d’altra banda, la molt mediocre eficàcia de la seva acció per donar sortida als problemes amb què va gosar encarar-se”. I després, esclar, perquè al president espanyol no se li coneix pas ni la vàlua intel·lectual ni la llarga capacitat d’influència que va tenir Cambó.

Llegit ara, el text de Cambó sorprèn per la duríssima crítica a la que qualifica de “política assimilacionista” espanyola respecte de Catalunya, en constatar que “l’hostilitat que avui es respira contra Catalunya –més densa que mai– va no sols contra les manifestacions del fet diferencial català, sinó contra l’existència i el nom mateix de Catalunya”. Això té valor perquè, com se sap, Francesc Cambó també era radicalment escèptic amb el que en deia “la política separatista”. Escriu a Per la concòrdia: “Cal, doncs, que els separatistes [...] mirin fit a fit aquesta realitat i vulguin acceptar-la: res de separació per persuasió, la separació hauria d’ésser guanyada heroicament, lluitant contra Espanya sencera, que s’alçaria, com un home sol, per ofegar la revolta separatista de Catalunya”. 

Per això, a Cambó no li queda més remei que posar totes les esperances en la concòrdia. Per cert, una circumstància que recorda perfils i discursos i estratègies ben actuals. Tot ho fa dependre de la bona fe d’uns i altres: “El dia en què per una acció coincident d’intel·lectuals castellans i catalans fossin cremades i ventades les dificultats subjectives que dificulten una solució harmònica del plet català, tots restarien sorpresos de la senzillesa amb què podrien vèncer les dificultats objectives que una solució política pugui oferir”. I quina seria la solució per a Cambó? Doncs “la reconeixença sincera del dret que tenen els catalans a conservar llur personalitat col·lectiva i a regir, amb plenitud d’atribucions i de responsabilitat, de drets i de càrregues, llur vida interior”.

Cambó acaba Per la concòrdia amb un acte de fe en la capacitat d’Espanya per assumir un gran ideal col·lectiu: “¿Somiaria ningú, encara, que aquest ideal sigui la prossecució d’una política assimilista, fracassada després de quatre segles d’actuació, i responsable de les grans etapes de la decadència espanyola? ¿És que per a Espanya no compta el temps? ¿És que imagina ningú que Espanya pot perdre en lluites interiors una altra centúria? Jo no puc creure que a Espanya la inconsciència pugui ésser general i pugui ésser eterna”. 

L’esperança frustrada de Cambó hauria de servir de lliçó. Al cap de cent anys, el “plet català” segueix sent el gran plet espanyol. I l’atzucac de la taula de diàleg és el mateix: la incapacitat d’Espanya de reconèixer Catalunya com a nació i, per tant, els seus drets nacionals.

Salvador Cardús és sociòleg
stats