En el camí i en la batalla (3)
De tota aquesta sèrie d'articles sobre els generals més ineptes de la història el cas més estrambòtic potser és el de George B. McClellan. D'un comandant incompetent poden esperar-se desastres i derrotes per mil defectes, tant d'obra com de caràcter. Però McClellan els supera tots i pel fet més insòlit: no lluitava. Quan l'enemic avançava ell retrocedia, i només avançava quan l'enemic es retirava. I quan, per fi, el van cessar va bramar: "La culpa és del govern!"
En els inicis de la Guerra de Secessió, Abraham Lincoln va oferir el càrrec de cap de tots els exèrcits al millor geni militar que ha donat Amèrica: Robert Lee, un nadiu de Virgínia. Lee no estava a favor de l'esclavatge (la causa determinant de la guerra) ni de la separació del sud. Però per als americans de l'època els EUA només eren una realitat administrativa. Els sentiments i fidelitats es dirigien a l'estat d'origen, i com que Virgínia va optar per separar-se, Lee, quina ironia, es va convertir en el comandant en cap dels exèrcits del sud.
Amb Lee descartat, doncs, Lincoln va optar per un jove prometedor: George McClellan, Mac per als amics. Mac era un bon organitzador, però patia d'un defecte imperdonable: l'excés de perfeccionisme. El nord tenia una superioritat immensa d'homes i recursos. Amb tot, Mac mai no es decidia a atacar. Quan els camins no estaven massa embarrats per l'artilleria al·legava que li faltaven soldats, subministres o municions, i sistemàticament sobreestimava l'exèrcit de Lee. "Si per un miracle poguéssim enviar-li 200.000 homes -deia Lincoln-, Mac descobriria que Lee en té 400.000". Lincoln va començar a perdre la paciència. En certa ocasió li va escriure: "Podria dir-me què han fet els seus cavalls des de l'última batalla que els hagi esgotat tant per impedir que es moguin?" Però el telegrama més sardònic encara havia d'arribar. Va ser la resposta del president a l'enèsima demanda de més racions i calçat. Mentre McClellan rondinava Lee havia envaït el nord amb un exèrcit d'esparracats, i Lincoln va escriure: "Si vostè no pot avançar perquè no té prou sabates ni menjar, em podria explicar com és possible que l'enemic, que està descalç i té la panxa buida, s'estigui apropant a Washington?"
Les relacions entre els dos homes tampoc hi ajudaven. McClellan havia conegut el president anys enrere, quan Lincoln exercia d'advocat i McClellan d'enginyer. En aquella època ja considerava el futur president com "un penós babuí ensinistrat", i pel que sembla durant la guerra la seva opinió només va variar en la categoria simiesca, perquè en privat s'hi referia com "el goril·la de Kentucky".
D'on provenia la reluctància de McClellan a atacar? Mac no tenia la virtut de ponderar els homes. Si va confondre la grandesa de Lincoln amb la d'un mandril, així jutjava el seu impetuós enemic: "Lee és massa caut i dèbil quan exerceix responsabilitats; li manca fermesa moral quan està sota pressió, un tret que el fa indecís a l'hora d'actuar". Segurament és el cas de projecció psicològica més gran de la història: el perfil no té res a veure amb el de Lee, però és una descripció perfecta del caràcter poruc del mateix McClellan.
Els benvolguts lectors ja hauran entès que aquesta sèrie d'articles no parla de la guerra, sinó de la vida. I McClellan és la metàfora de la inacció perpètua. Mai no és un bon moment per deixar la feina, per començar un negoci propi, per tenir un fill. Mai no és un bon dia per deixar de fumar. Mai no és un bon moment per enfrontar-se al general Lee. I és que mai no és un bon moment per enfrontar-se a la vida, però la vida no espera. Com el general Lee.
Assumint riscos enormes, i fent ús del seu talent tàctic, Lee va derrotar una vegada i una altra McClellan, tot i la seva absoluta inferioritat en homes i material. Finalment l'esclafant poder industrial del nord va imposar-se i Lee es va haver de retirar. Tot i així va ser l'últim sudista a creuar el riu Potomac, des d'on va reptar a McClellan: "Atreveix-te a perseguir-me". No ho va fer, i Lincoln, per fi, va cessar-lo. El 1864 McClellan es va presentar a les eleccions pel partit demòcrata, va dur la campanya electoral amb la mateixa imperícia que les seves campanyes militars i, òbviament, Lincoln el va derrotar.
Els mateixos enemics de Robert Lee el van batejar com l'últim cavaller . Els giravolts del destí van fer que lluités defensant una causa monstruosa. Amb tot, la seva figura majestuosa de cabells i barba blanca, el seu senzill uniforme gris i la seva audàcia romàntica continuen presents en l'imaginari americà. I, en canvi, qui es recorda avui en dia de George McClellan?
