El camí és el discurs

Això no pot anar de nacionalisme, sinó de republicanisme, de ciutadania, de democràcia, de justícia social, d’un sol poble plural

Dino amb l’advocat d’un dels presos polítics, amb un alt càrrec de l’Ajuntament de Barcelona i amb un alt executiu d’una empresa amb participació pública i privada. És a dir, un professional liberal compromès, un tècnic-polític de l’òrbita dels comuns i un expert gestor que es mou pels cercles de negoci i d’ordre. Malgrat la caiguda de Rajoy, cap dels quatre no tenim ni la més mínima esperança que un dia Espanya faci un gir per acceptar la plurinacionalitat. En això estem d’acord. No hi estem en la manera com Catalunya ha d’enfocar el seu futur immediat. Els matisos, les visions històriques, les psicologies individuals, les trajectòries biogràfiques i els interessos respectius ens separen. Representem la pluralitat o, si voleu, el desconcert del present.

Però surten algunes idees. Primera: s’ha de fer pedagogia a Espanya, però no tant pensant en un possible canvi efectiu allà -només una caiguda de la monarquia, difícil d’imaginar, obriria l’escenari-, sinó en l’efecte intern que pugui tenir a Catalunya. Hi ha molts catalans que es mouen dins els paràmetres polítics i els marcs mentals espanyols, i als quals per tant s’arriba amb missatges en clau hispana. No es pot negligir aquest camp de joc. Per això que l’independentisme hagi estat decisiu per fer fora Rajoy ha estat un moviment intel·ligent.

El mateix es pot dir (segona idea) respecte de l’acció internacional: s’ha de fer pedagogia a Brussel·les, Berlín, París... tenint clar que no hi haurà miracles, que Europa està com està, però també que qualsevol gest o petita victòria a fora donen moral i tenen repercussió a Catalunya. I a Espanya. Sánchez ha justificat Borrell com a ministre d’Exteriors pel deteriorament de la imatge d’Espanya: de fet, per primer cop l’Estat accepta públicament i explícitament que el seu prestigi ha quedat tocat a causa de la mala gestió (violència policial, empresonaments, exili...) de l’independentisme català.

Tercera idea. Tant la pedagogia a Espanya com a l’exterior són la part fàcil. La feina realment complicada és a casa, on l’espanyolisme ha reaccionat, ocupant espais que feia dècades que li eren inaccessibles a causa de l’hegemonia del catalanisme des de la Transició. S’han normalitzat les rojigualdas als balcons. L’espanyolisme s’ha desacomplexat i disputa al catalanisme independentista tant l’èxit electoral (tot i la distància) com sobretot el discurs. Fruit de l’acceleració del Procés, a mesura que semblava que la meta s’acostava, sense voler-ho d’una banda s’estimulava la reacció i de l’altra es radicalitzava el propi relat, amb un cert retorn essencialista, a remolc precisament de l’identitarisme unionista.

Així doncs (quarta idea), una de les tasques crucials que ara té el bloc sobiranista és la de retornar al discurs inclusiu, a la construcció d’un país per a tothom, pensi el que pensi, parli la llengua que parli i se senti català, espanyol, pakistanès o xinès. Això no pot anar de nacionalisme, sinó de republicanisme, de ciutadania, de democràcia, de justícia social, d’un sol poble plural. Sisplau, que ningú es dediqui a fer llistes de bons i dolents, ni d’empresaris ni de res. Cal fugir com de la pesta del reduccionisme del “nosaltres” i l’“ells”, i del victimisme identitari, lingüístic (deixem que l’Arrimadas es quedi sola practicant-lo).

I de la mateixa manera (cinquena idea), també cal foragitar la fractura interna entre “bons” i “mals” independentistes. L’obsessió per l’estratègia ens ha encegat i ens ha fet oblidar que tant el Procés com l’horitzó (la independència) són només un mitjà. I que no només no hi ha una sola manera d’arribar-hi, sinó que el camí (pensar i decidir conjuntament quin país volem) és el que de debò importa. Sí: el camí és el discurs.

Etiquetes

Més continguts de