OPINIÓ
Portada 30/12/2014

El camí a la independència

3 min

Som molts els que hem reflexionat sobre el procés independentista de Catalunya i són molts els que han fet públiques les seves reflexions. Més o menys s'ha arribat a la conclusió que és un projecte de baix cap a dalt i que s'ha donat per un cansament d'una part de la societat catalana arran dels continus tractes vexatoris de Madrid, un cansament que s'ha accelerat amb la crisi econòmica.

Què hauria de passar a les Balears per a viure un procés semblant? Primer de tot, és imprescindible la independència mental de la societat per a poder exercir la independència política. Això implica que som els ciutadans d'aquí els que hem de resoldre els problemes d'aquí i no esperar que la metròpoli ens enviï la solució. Hem de superar la mentalitat colonial que ens han anat imposant en els darrers tres-cents anys. Per a aconseguir-ho és imprescindible que els partits propis, sense descuidar la qüestió nacional, prenguin consciència que s'ha d'iniciar un procés de transformació social que requereix perseverança i paciència. Des dels governs s'ha d'impulsar la creació d'empreses innovadores i de comerços i indústria propis per a crear una societat dinàmica que no tengui tanta dependència de l'exterior i, alhora, sigui exportadora. D'aquesta manera, els ciutadans percebran un govern proper i útil per a canviar el seu punt de mira de Madrid cap a les illes, veuran que aquí hi ha poder de decisió i que aquest poder els afecta positivament ―és la idea de Fuster: la política, o la fas o te la fan. Si això s'aconsegueix, els partits illencs haurien de ser els beneficiaris electorals d'aquest canvi de mentalitat, la qual cosa suposaria més poder de decisió perquè no haurien de formar part de governs liderats per partits externs.

En aquest punt, s'ha d'esprémer al màxim l'autonomia que tenim. Fet això, que no és senzill, la societat percebrà la necessitat de major autogovern per a poder resoldre millor els problemes, que n'hi haurà. Una demanda que no serà corresposta pel govern espanyol, perquè l'essència castellana és la de dominador, però no la de solucionador de problemes. L'etapa d'entendre's amb l'Estat s'ha de passar, igual que ho ha intentat Catalunya des de finals del segle XIX fins a principis del XXI. Només així es podrà iniciar el procés cap a la independència, quan el teixit de petites i mitjanes empreses i treballadors vegin que unes illes independents tendran major capacitat per a resoldre els seus problemes. Hem de crear la necessitat d'esdevenir independents, no només desitjar-ho i explicar com ens beneficiaria, la gent ho ha de percebre per ella mateixa. Alguns ja ho comencen a sentir, però encara som molt lluny d'un suport a la independència com el de Catalunya, Euskadi o Escòcia.

És imprescindible marcar el temps correctament, voler córrer més que la societat és suïcida perquè es generaran sentiments viscerals en aquells que avui dia estan instal·lats còmodament dins el provincianisme espanyol. Hem de tenir en compte que el procés català ―que ens ha de servir de referent― es va iniciar a finals del XIX amb els pensaments d'Almirall. Hem de tenir present que és un procés llarg i complex, que hi haurà moments d'acceleració i moments de lentitud, que hi intervendran moltes persones, no serà un procés individual ―si ho és, fracassarà―, i que la independència no és un objectiu en ell mateix, sinó un instrument per a aconseguir una societat més lliure, justa i preparada. S'ha de marcar el full de ruta de manera molt clara per a arribar a l'objectiu final. Però la qüestió avui és: tenim full de ruta?

stats