CRÍTICATV

Si camina, saluda i canta com un nazi, ves que no sigui un nazi

1. El poeta James Whitcomb Riley va deixar escrit:“Quan veig un ocell que camina com un ànec, neda com un ànec i fa quac-quac com un ànec, anomeno aquest ocell «ànec»”. De manera anàloga, quan veig un pàjaru que camina com un nazi, saluda com un nazi, canta com un nazi i pega com un nazi... m’agrada que n’hi diguin “nazi”. No “constitucionalista”, “nazi”. No “persona que portava banderes espanyoles”, “nazi”. El contrast entre els rètols de les televisions espanyoles que buscaven l’enèsim eufemisme per definir els ultres i unes imatges que mostraven banderes feixistes i salutacions de mà estesa era dolorós. A banda de contraproduent: ¿de debò volen que aquesta sigui la imatge del constitucionalisme?

2. Betevé ha estat la televisió de referència per seguir el minut a minut de la tensió viscuda a Barcelona. Ha superat en efectivitat TV3 en les franges nocturnes, tot i comptar només amb una fracció dels seus recursos. La recepta: agilitat, rigor i descripció acurada dels fets. So ambient, quan tocava, per traslladar la crua realitat als menjadors de casa. Llegeixo a les xarxes piuladors entusiastes que reclamen un premi per a Betevé. Jo em conformaria que Colau la doti d’un finançament suficient.

3. En relació al punt anterior, no pot ser que TV3 tingui una graella extensivament basada en comentar l’actualitat, des de les sis del matí fins a les deu de la nit però que emetés un programa enllaunat com l’ APM? a partir de certa hora, mentre la ciutat vivia aldarulls. Encara que hi hagi el 3/24, el primer canal ha d’informar d’això en directe si no vol alimentar les suspicàcies. Fa un temps vaig suggerir en aquest mateix espai que TV3 i Betevé exploressin vies de col·laboració. El que ha passat aquesta setmana m’ho referma.

4. L’abundància de testimonis del carrer a les televisions em genera rebuig. Sobre el paper, es tracta de donar veu al poble. A la pràctica, molts canals els fan servir per seleccionar aquelles veus que millor representen la seva pròpia intenció editorial. S’emplaten com si fossin naturals o espontànies, però en molts casos els individus repeteixen els argumentaris polítics que molt probablement han begut del mateix mitjà. És com el cicle de l’aigua, però de l’opinió. Ana Rosa Quintana i Susanna Griso han excel·lit en l’art del testimoni perfecte. I després hi ha, esclar, el biaix de selecció. Els vuit minuts que rep algú per explicar que l’han insultat els independentistes (després de desplegar una bandera espanyola enmig d’un acte de protesta) versus els zero minuts perquè algú dels concentrats expliqui com aquella persona els ha anat provocant.

Més continguts de