Un Camp Nou que anima

Ahir els parlava de l’excés de negativitat ambiental i avui assenyalo una sorprenent excepció: el Camp Nou. En qualsevol moment dels últims 40 anys, un empat amb el Granada amb 54 pilotes centrades buscant el cap dels centrals hauria acabat molt malament. Aquest cop no. Potser ho fa que els pocs milers que demanen entrada són els més incondicionals, o la identificació passional amb els jugadors del planter per contrast amb les riques i velles vaques sagrades, o la condició de patrimoni sentimental de Koeman o la presumpció taumatúrgica de Laporta. El cas és que els sociòlegs del barcelonisme hauran de revisar els seus apunts conductuals. Ni rastre (aparentment) del trauma del comiat de Messi. No és resignació ni orgull, més aviat sembla una forma de madura afirmació. La nit del 0-3 del Bayern al Camp Nou vaig escriure que, a jutjar per la reacció dels aficionats, el Barça no caminaria sol. Contra el Granada encara va tenir més mèrit. No sé quant pot durar, però la notícia és que un Camp Nou disgustat anima fins al final.