Un campament en un cataclisme universal

L'escriptor argentí Ernesto Sabato va morir, a punt de complir cent anys, mentre Guillem i Kate, ara ducs de Cambridge, es casaven a Westminster i ho celebraven a Buckingham. 2.000 milions de teleespectadors quedaven fascinats dels britànics, que respiraven alleujats per la supervivència de la monarquia i la solidesa del mateix Regne Unit. Sabato va morir encara habitant en un Buenos Aires dur i una Argentina dividida. Londres s'aferra amb èxit a la història.

L'obra novel·lística de l'autor de Sobre héroes y tumbas és notable. Però la seva producció assagística la supera en excel·lència, una apreciació que en el fons no agradava a l'autor, que protestava d'una amabilitat extrema quan se li sol·licitaven entrevistes repetitives. Un cafè al centre de Buenos Aires o a la seva casa de Santos Lugares era una experiència que es quedava gravada a la memòria del visitant. Les apreciacions que regalava als "alumnes" feien efecte dies i mesos després. Destaquen dos aspectes de la seva tasca prosística: l'apreciació dura i sincera de la cultura argentina i l'estil personal exercit amb tècnica d'estilet en la seva escriptura. Rellegir qualsevol dels seus assaigs té un impacte perenne, encara que els temes tractats es refereixin a esdeveniments, detalls o èpoques de fa dècades. Semblen apreciacions sobre l'actualitat en els dos continents (Europa i Amèrica), reproduïbles en les pàgines de col·laboracions dels grans diaris, sense que el lector se n'adoni.

Al contrari del que es creu freqüentment, en l'obra en prosa de grans escriptors, novel·listes o poetes, els assaigs són un exemple fidel del que es coneix com a "estil sense estil". No sobren paraules, no s'usen fórmules d'ordre sintàctic que confonen el lector, no es trien termes que obliguen el lector a consultar el diccionari. Sembla com si Sabato hagués estat obligat a exercir l'economia de mitjans com si redactés un telegrama, costós segons el nombre de paraules. Encara que potser no ho reconegués, el model de Hemingway i García Márquez en la construcció dels seus textos narratius encaixen en el mateix univers. Frases curtes, declaratives, desproveïdes d'ambigüitat, segons va confessar l'autor de Per qui toquen les campanes . Era l'aplicació de la dictadura del manual d'estil de l'Associated Press imposat als seus corresponsals.

AHeterodoxia, una col·lecció de màximes i reflexions, Sabato revela el seu model i tècnica oculta quan recorda la classe machadiana de Mairena: "Salga usted a la pizarra y escriba: «Los eventos consuetudinarios que acontecen en la rúa» [...] Vaya usted poniendo eso en lenguaje poético. El alumno, después de meditar, escribe: «Lo que pasa en la calle». No està mal".

Però aquesta economia del llenguatge no impedia la seva excel·lència literària. Qualsevol paràgraf dels seus assaigs és susceptible de ser llegit tallant a discreció, segons la intuïció del lector, les oracions en versos. S'hi detecta una rima secreta, que el crític argentí de Harvard Anderson Imbert va anomenar "el ritme de la prosa".

Aquest tret és més marcat quan tracta temes essencials del que considera la identitat argentina. Vegem-ne un exemple, en un clàssic seu titulat Sobre el acento metafísico en la literatura argentina, inserit en una compilació que va tenir una àmplia circulació en la dècada dels 70, La cultura en la encrucijada nacional :

"Estamos en el fin de una civilización y en uno de sus confines. Sometidos a una doble quiebra en el tiempo y en el espacio, estamos destinados a una experiencia doblemente dramática.... Y como si todavia eso fuera poco, no habíamos terminado de construir y definir una patria cuando el mundo que nos había dado origen comenzó a derrumbarse. Lo que significa que si ese mundo es un caos, nosotros lo somos a la segunda potencia".

Sabato va ser la figura més destacada de tota una escola -però no una generació- d'assagistes que van tenir com a tema central el context argentí de justament abans de la crisi econòmica dels anys 30 i les seves conseqüències. A l'Argentina, el seu origen va ser el principi del descens del poder mundial de l'Imperi Britànic que ara s'ha ancorat a Londres. Com que l'economia argentina es va conformar com una sucursal anglesa, l'efecte de la crisi va ser imponent. Va coincidir amb l'escepticisme en les capes immigratòries que van agreujar el sentiment de desarrelament (paraula clau) i el sorgiment de la centralitat dels anomenats descamisados , presa del populisme.

AEl escritor y sus fantasmas, Sábato és letal: "Nuestro hombre es de contornos indecisos, complejos, variables, caóticos". Llavors ofereix una imatge original, cruel i precisa que ha donat la volta al món: "Esto es como un campamento en medio de un cataclismo universal" .

És un retrat fidel de l'Argentina actual (protestes contra Vargas Llosa) i el seu entorn universal (nord d'Àfrica), menys en el miratge de Londres, esclar.