El candidat fantasma

Aquest senyor amb sandàlies i una petita trena al clatell, que va sempre amb jerseis fets a mà, enraona cada matí amb mi a l’autobús, quan duem els nens a l’escola. És castellanoparlant, té un accent de Castella. És un senyor que segur que té hort i pren molts tes i potser fuma una mica de haixix al vespre. No té televisor i no llegeix els diaris, perquè és un senyor d’aquests que diu que la premsa està tota manipulada.

Aquest senyor votarà Podem. No té res, viu de lloguer, fa feines de jardiner en l’economia submergida (i ja li està bé, diu, perquè troba que tampoc no podria decidir en què es gasten els seus impostos) i quan algú li diu que els grans partits espanyols (PP i PSOE) tenen por que Podem sigui un perill per l’economia, riu. Ell no pot estar pitjor. Per tant, ja li sembla collonut que els que estan bé tastin una mica de la seva medecina. A ell, que Espanya col·lapsi li és ben bé igual. I, a part, troba que aquests grans partits que ara es queixen ja han fet col·lapsar Espanya. Aquest senyor no té cap interès en la independència de Catalunya, perquè troba que “també és una manipulació d’unes elits que volen enriquir-se”.

Quan li pregunto l’opinió que té dels diversos polítics em contesta com si tots ells formessin part d’un tot. No els distingeix. “Tots ells fan política per interès”. I llavors m’adono d’una cosa. Si Podem vol tenir bons resultats a Catalunya, el que ha de fer és continuar com fins ara i no designar candidat. Que no n’hi hagi. Que la campanya electoral a Catalunya sigui sense candidat, amb Pablo Iglesias fent propostes des de la seu central i per Skype. No és cap broma. Un candidat només els faria perdre vots. Es tractaria, segons el meu parer, de considerar el Parlament català una franquícia. Si designen un candidat, aquest senyor ja no el votarà. I ara, en canvi, hi està disposat.