"Si cantem, mai morirem"
Coratge és el títol del nou disc d'Obrint Pas. Feia quatre anys que aquesta formació (nascuda a València el 1993) no oferia novetats discogràfiques. Havien deixat el pavelló molt alt: Benvinguts al paradís , el seu treball anterior, era un aplec formidable de cançons, un univers de sonoritats exultants que barrejava la pulsió tel·lúrica amb la contundència de ritmes estrictament moderns. Obrint Pas, de fet, és la constatació fefaent que es pot aportar alguna cosa al món mantenint-se fidels a la identitat més pròpia. La seua imatge de marca -la barreja de dolçaines, cordes i vents amb percussions, samplers i una potent bateria- així ens ho suggereix.
Coratge és un nou disc que referma la identitat del grup i suposa un altre pas de rosca en el seu ascens qualitatiu. Com que el disc, a més, és un producte precari en l'oceà digital, l'han volgut editar acompanyat d'un llibre amb textos i fotos, publicat per Bromera. Ja des del primer moment, quan sona la viola de roda i la triquitixa en el tema que dóna títol al conjunt, sabem del cert que els d'Obrint Pas han obert la caixa dels sons per a tots nosaltres, i que la música no pararà fins que no en quedem ben sadollats.
Confessaré ara que sóc dels que he seguit aquesta formació des dels seus primers enregistraments. Els he vist en directe dues o tres vegades i he gaudit dels detalls de la gravació de Benvinguts al paradís al Mas Nou de Cinctorres (els Ports). Aquest procés està inclòs al DVD que acompanya el CD corresponent. Els Ports, a més, és el meu país d'adopció, i comprenc perfectament que la gent d'Obrint Pas s'hi senta en un refugi natural, una dàrsena segura, un santuari on la música reverbera entre muntanyes i ressona en les cavitats del gran oceà extingit que conforma l'orografia del lloc.
Coratge no té res a envejar a Benvinguts al paradís . Hi ha tot el ventall de matisos -rock, ska, folk- que constitueixen el sant i senya del conjunt. Navegar entre les cançons de l'obra et va portant, en una singladura electritzant, a moments de nostàlgia activa ( La vida sense tu , Al país de l'olivera ) o bocins d'un futur que es pot construir fermament amb els peus descalços sobre la terra (Seguirem , Jota de valencians ). Una vella cançó d'Al Tall és el canemàs punyent, el palimpsest sonor, on es concreta aquesta prospecció valenta: "Combatrem governs corruptes, / sangoneres i escorpins / que xuclen la sang del poble / i el futur dels nostres fills".
Governs corruptes, ai. És inimaginable en qualsevol altre lloc del món civilitzat, però s'ha de saber que Obrint Pas, que compta amb tants milers de seguidors, és ignorat per la cultura oficial del seu propi país. I ignorat vol dir absent a les ràdios, a les televisions, als espais de representació col·lectiva. Els xicots de Xavi Sarrià són comparativament més coneguts al Japó -on han fet una exitosa gira- que a les llars del País Valencià. Però el vel de silenci amb què se'ls vol cobrir té massa forats, això és evident.
En realitat, no pesa sobre ells cap censura més pesada que la que impera sobre la resta dels creadors valencians que no estiguen disposats a riure les gràcies dels estaquirots governamentals. "Alcaldesses zombis / cadàvers d'uniforme / jutges amb destrals / opinadors messies / tertulians caníbals / ionquis constitucionals / consellers neonazis / sicaris d'Armani / top models amb pals / polítics amb motoserres / bisbes desbocats". Ells són aquí, entre nosaltres. Però davant la pudor de la seua presència, ens queden les "ferotges cançons d'alegria i combat". I, per si n'hi havia cap dubte: "Avui cantem per celebrar / que ningú mai no ens farà callar [...] que si cantem, si cantem mai morirem".
Els Obrint Pas ja són un símbol i, precisament per això, em vaig esglaiar quan vaig llegir fa poc, en una entrevista a Xavi Sarrià, que existeix la possibilitat que Coratge siga el seu últim disc. Si és així, seria realment una mala notícia. Ara estan precisament, en el punt òptim de la seua maduresa creativa. Continueu: és obvi que encara us necessitem.
