Canviar l’inevitable?

El 1999 Ieltsin estava malalt i sovint begut. El clan dels oligarques ja havia acumulat els actius de l’estat comunista privatitzats i volia una successió continuista per mantenir-los. Es va planificar l’operació Successor. S’havia de buscar la imatge d’un heroi popular i conegut i associar-hi el nou líder. L’heroi popular era un espia soviètic infiltrat al III Reich popularitzat per una sèrie de televisió. Putin havia ocupat posicions al KGB a la RDA, era fàcilment associable a la ficció, era una persona desconeguda per l’opinió pública, amb un 2% d’índex d’aprovació. El va nomenar primer ministre l’agost del 1999. S’havia de trobar el mecanisme per donar-lo a conèixer.

Al setembre van haver-hi atemptats indiscriminats d’autoria desconeguda en nombroses ciutats russes, amb bombes i amb baixes civils. Putin, nou primer ministre, va acusar la República de Txetxènia de ser la causant dels atemptats. Mai hi ha hagut proves inculpatòries. La guerra contra Txetxènia, la televisió i els mitjans controlats pel govern van fer créixer l’índex d’aprovació de Putin fins al 45%. Va guanyar les eleccions el 2000. L’operació Successor va ser un èxit.

Del 2000 al 2008 l’economia russa va créixer anualment al 7%: el gas i el petroli van ser claus. Putin havia “acabat amb el terrorisme” i “guanyat la guerra a Txetxènia”. Va oferir ajut a l’OTAN després dels atemptats del setembre del 2001. El 2004 es va mostrar partidari que Ucraïna entrés a la UE. El 2008, va assistir a la cimera de l’OTAN. No podia renovar mandat. Va triar Medvédev com a president i ell va quedar com a primer ministre per tornar el 2012. L’acceptació de Putin del 2000 com a líder havia canviat. La permanència en el poder, que suposaria més de 20 anys, el feia impopular. En les eleccions del desembre del 2011 el partit de Putin, Rússia Unida, va tenir el 26% dels vots, va ser “just el suficient” per controlar la majoria del Parlament. Hi va haver manifestacions i protestes en un centenar de ciutats. El frau es va repetir en les eleccions presidencials del març del 2012. Fraudulentament, va guanyar.

El descontentament i les protestes van créixer. Era urgent tenir un enemic exterior, crear un problema fictici per “poder-lo resoldre”. La política d’aproximació a Occident de la dècada anterior va canviar per la necessitat de combatre el descontentament amb un enemic exterior fictici.

L’enemic no podia ser la Xina, seria un enemic real. Europa era adequada: depenia del gas i el petroli russos, no era una federació, les dissensions entre els socis eren freqüents i es podien “incrementar”, no tenia exèrcit i l’estat més potent de la UE (Alemanya) era el més condicionat i dependent de Rússia. Els EUA havien passat de 300.000 efectius a Europa el 1991 a 60.000 el 2012: l’escenari idoni. Les idees d’Ivan Illich, la innocència de Rússia, la superioritat de l’estat sobre l’individu, van tornar.

La campanya es va basar en la decadència i la corrupció d’Europa. Es va inventar la idea que Occident era culpable per no haver ajudat en el trànsit del comunisme al capitalisme. Es preparava el que vindria, que Occident no va veure i Ucraïna tampoc: la guerra.

La conclusió és que la guerra amb Europa té una raó: enfortir el control de l’estat per part de Putin, evitar la dissidència i diluir la democràcia. Farà el que calgui per no perdre… però no guanyar és acceptable si veu la impossibilitat de fer-ho.

L’equilibri econòmic de la guerra és favorable a Rússia. El bloqueig econòmic ha fet pujar el preu del petroli un 30% i el del gas un 50%. Això ha suposat per a Rússia un ingrés complementari el 2022 d’uns 250 B€. Els EUA han entregat a Ucraïna en armament 40 B€ i la UE 20 B€. Cinc vegades menys que l’ingrés complementari rebut per Rússia per les exportacions a la UE. Les sancions econòmiques no funcionen. La preparació de la guerra per part de Putin estava ben planificada, però el seu exèrcit era antiquat i corrupte i, per tant, ineficaç. En l’àmbit militar la guerra està estancada amb avantatge per a Rússia les darreres setmanes, una vegada concentrada l’ofensiva a l’est i al sud. Si les circumstàncies no canvien, Ucraïna acabarà perdent el 30% del seu PIB, amb una destrucció que tindrà un cost per a la reconstrucció de 1.000 B€ i amb una pèrdua de població i territori de l’ordre del 30%, que seran annexionats per Rússia.

La força d’una Rússia vencedora serà una font d’inestabilitat. La incapacitat d’Europa per reaccionar i dels EUA per involucrar-s’hi, si és això el que es fa, converteixen l’agressió en replicable. Encaixa amb la ideologia de Putin i el seu govern: Occident està en decadència i no té capacitat de reaccionar.

L’única alternativa per revertir la situació és transferir a Ucraïna armament modern, míssils Patriot, artilleria de llarg abast, força aèria amb capacitat de bombardejar objectius precisos, etc., que invertiria militarment la situació actual i portaria al convenciment a Rússia que no és assequible per a ells guanyar la guerra.

La guerra amb armament més capaç per a Ucraïna permetria arribar a una pau estable. La política de Putin seria posada en qüestió. A Rússia hi ha ciutadans que estan en contra de la política actual. Si Occident no reacciona, aquest posicionament no es farà visible. El risc és alt, i la possibilitat d’invertir la situació actual, nul·la.

Aquest aprofundiment del conflicte per arribar a una pau estable té un risc de guerra nuclear remot. No passarà perquè Rússia sap que iniciar-ho és la seva destrucció, les carències de l’exèrcit convencional no són diferents de les de l’estratègic, i fins ara ha fet sempre el mateix: amenaçar i retrocedir si Occident demostra fermesa, voler conquistar Kíiv i renunciar-hi, amenaçar amb escalar la guerra si Suècia i Finlàndia entren a l’OTAN i cedir, denunciar l’ajuda militar de la UE i els EUA explícita i pública a Ucraïna i acceptar-la... En els propers mesos es veurà si la involucració dels EUA a Ucraïna és estratègica o tàctica, però la contribució dels europeus és necessària. Alemanya, que està en l’origen del conflicte per la seva errònia política energètica depenent de Rússia, i ara es mou en l’ambigüitat, perjudica la reacció de la UE i els EUA a l’agressió russa.