Capacitat de diàleg
CORTESIA. A Twitter els seguidors més abrandats d’ERC i de Junts estan a matadegolla, però les cúpules dels dos partits han començat la campanya amb una sorprenent cortesia, sense interpel·lar-se mútuament. Això, segons alguns analistes, vol dir que les dues formacions han après que els atacs entre socis de govern acaben perjudicant uns i altres; hi ha qui fins i tot dona per feta la reedició del govern de majoria independentista -si els números donen de si-. Però els més escèptics atribueixen l’actual fase de fair play a l’anomenat efecte Illa, l’enemic comú. I vaticinen que si aquest efecte es difumina durant la campanya electoral, i els dos partits independentistes es disputen la victòria, com preveu el CEO, tornarà el ball de bastons. Sigui com sigui, pensant en termes de país, és indispensable que els partits que van liderar el Procés siguin capaços de dialogar, no només per formar govern, sinó també per abordar la sortida de la crisi i per discutir estratègies de més llarg termini. Perquè això passi, és important que els perfils més dialogants de cada partit s’imposin als més sectaris.
CIUTADANS. El país també necessita que l’independentisme tingui un interlocutor vàlid a l’altra banda de la taula. Parlo d’una taula que encara no existeix; de la taula en què els catalans, la gran majoria, haurem de buscar una sortida per al futur estatus polític de Catalunya. Que el bloc unionista estigui liderat pel PSC, i no per Ciutadans, com preveuen tots els sondeigs, és objectivament una bona notícia. El partit d’Inés Arrimadas ha fet molt de mal a la política i a la societat catalanes, ha fet inviable el consens, ha alimentat l’odi i ha buscat constantment la provocació, burxant la ferida oberta per la repressió i els empresonaments del 2017. Ja sé que el PSC és corresponsable de l’aplicació del 155 i de la política repressiva; ja sé que molts ponts estan trencats i que tant Junts com ERC han dit, en prosa i en vers, que mai no pactaran el govern amb els socialistes (Illa ha dit més o menys el mateix). Però qualsevol diputat independentista que hagi patit la presència de Ciutadans al Parlament admet, almenys en privat, que el PSC és un adversari més desitjable, encara que només sigui per una qüestió d’educació.
CARPETES. Que no se m’interpreti malament: crec que les possibilitats d’un acord sobre el futur polític de Catalunya, en l’actual conjuntura, són escasses. Però ho seran menys si l’independentisme obté una sòlida victòria; en política, les coses canvien (Pedro Sánchez és especialment canviant) i el que és segur és que l’independentisme no ha de perdre cap oportunitat per reforçar-se, ni per negociar, ni per fer passes endavant. I, mentrestant, hi ha algunes carpetes que no tenen espera, i que s’han de gestionar sobre el terreny de joc de l’autonomia perquè és el terreny de joc que tenim. N’esmentaré unes quantes: la gestió dels fons europeus (quina gran notícia seria que Miquel Puig en sigui el responsable), les polítiques ambientals, la reforma de la CCMA i del sector audiovisual, el model educatiu, el sistema públic de salut i el reforçament de les grans infraestructures de comunicació. Totes aquestes qüestions es poden abordar amb majories àmplies, sense renunciar ni un mil·límetre a les aspiracions nacionals de cadascú. I sense que això signifiqui “passar pàgina”, com diria Salvador Illa. No: amb prop d’un 50% de vot independentista, amb presos, exiliats i represaliats, pretendre “passar pàgina” és una frivolitat. I una forma de xantatge. Cal esperar més del PSC.
