El capitalisme que ve i el que se'n va

Em retornen sovint les paraules precises de Zygmunt Bauman definint el que estem vivim com un interregne. El sistema del passat ja no funciona i el nou no ha arribat. Viure una etapa tan històrica és molt intens, però duríssim, sobretot per als que s'ofeguen atrapats entre els dos mons. Ahir fèiem un exercici dels que ens agrada fer, reflexionar sobre el món que ve, en concret sobre el capitalisme a cinc anys vista. A Cardús se li feia més fàcil imaginar l'economia d'aquí mig segle que d'aquí un lustre, i s'entén, el vertigen del que estem vivint fa difícil saber què passarà avui. És un dilluns fred, amb ressaca del tancament de Spanair, pendents de quatre mil llocs de treball, i molts ens aixequem després d'haver vist ahir a la nit un 30 minuts dels que t'obre tant els ulls que voldries tancar-los. Aquell Detroit és el capitalisme que se'n va, però abans ens té reservats encara alguns disgustos. El comentari a les xarxes de la gent que el veia era un "ai, ai", el pànic a "fins on podem arribar a caure". Et vénen ganes de refugiar-te en la ficció, d'abocar-te a veure un capítol de la sèrie que sigui d'aquestes que mantenen les parelles unides per un visionat compartit, però vivim uns temps, els de l'interregne, en què ens seran molt útils els documentals, la no-ficció que es confon amb cinema apocalíptic i deixa retratada una època. Si fan mal, si piquen, deu ser que curen.