La capsa de mistos mortal

Encenem el misto. Ens convoquen a una reunió la nit del 24 al 25 de gener de 1939. És així. El general Juan Hernández Sarabia, cap de les tropes republicanes a Catalunya, crida els directors dels diaris. A La Vanguardia. Senyors, això s’acaba. Barcelona és “ciutat oberta”. Ciutat fantasma. Campi qui pugui. L’enfonsament. I, senyors, ja no es publicarà premsa a partir del 25 a la tarda. La Vanguardia encara pot treure el darrer número. Titular de traca i mocador de bogeria: “El Llobregat puede ser el Manzanares de España. Las tropas españolas contienen con heroísmo los intensísimos ataques de la divisiones italofacciosas ”. L’endemà l’exèrcit nacional entrava a Barcelona. Dilluns feia 76 anys. Ara posem a fer cafè la nit del 24-25 de gener.

CATALUNYA VA SER un bufet lliure el 26 de gener. Recordem. Només a la capital: 1.690 escorcolls, 160 tones de documentació. Ho van cremar, robar, es van apropiar de tot. Poc s’ha recuperat. Molt encara no se sap. La gent té la punyetera mania de viure. Podent fer ganxet al taüt. És que... Mira, aquest dilluns l’Ateneu Enciclopèdic Popular iniciava una campanya per tornar a dir que no té seu des de 1939. Més mortal encara és l’autòpsia que fa la XarxaAteneu: més d’una setantena d’ateneus i associacions de Catalunya a les quals els hi van pispar tot. Continuen trobant cadàvers. Quins nassos de pebrot escalivat té la gent d’existir i demanar el que és seu. Tan bé que es viu a les adossades del cementiri. Però hi ha un mort que rosega estranyament la caixa i... Avui, un nou capítol d’històries de la ultratomba. Amb noves aventures per sucar-hi flors de plàstic.

ÉS POSSIBLE QUE els soni la víctima. Al marbre hi diu CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria). Ja el van intentar pelar perquè era l’associació catalana més viva, plural. Tenia com a socis des d’Andreu Nin fins a Francesc Cambó, passant per Manuel Serra Moret, Macià, Carrasco i Formiguera... Per això va patir l’espoli més gran després del de la Generalitat. A banda de papers, comptes, mobles... no se’ls han retornat més d’una cinquantena d’edificis de la seva propietat i... la seva seu de Rambla Santa Mònica, 10. Presa per la dictadura i presa per la democràcia. Caminem cap al forn crematori d’avui.

EL 6 D’OCTUBRE PASSAT el CADCI repicava a la caixa presentant un recurs patrimonial a la Dirección General del Patrimonio del Estado per demanar el retorn de la seva seu. La cosa pot anar per anys i planys i ens hem pogut morir 2.356.789 vegades. Però el present és de vetlla de missa negra amb all deshidratat i dol prêt-à-porter. Entrem a veure el difunt cuejant. El 1984 el ministeri de Treball cedeix l’edifici del CADCI al sindicat UGT. L’ocupa. I el 1997, gràcies a la mediació de la Generalitat, es deixa al CADCI un despatx espelma de mig dit de cera en un edifici que és legalment seu. Des d’aleshores l’ombra dels xiprers ha anat construint el taüt del CADCI. Però el gran moment de vudú no es coneix i s’allarga des del 29 d’agost de 2013. El CADCI rep una carta de la UGT. Els comuniquen que han decidit per decret fúnebre unilateral que abandonin el despatx capsa de mistos moribund. No han marxat. Diuen que els hauran de treure amb els peus per davant. Surrealisme mortuori. Com el de la nit del 24-25 de gener de 1939. El president del govern de la República, Juan Negrín (PSOE), volia resistir com un suïcidi col·lectiu fins al final. D’aquí el titular de La Vanguardia. El criteri de la Generalitat al final es va imposar per evitar caos, morts absurdes. Comença la retirada. I el joc de l’oca: d’incautació a incautació.

SI LA UGT, SINDICAT germà del PSOE (fundat per Pablo Iglesias el 1888 a Barcelona), creu que s’ha d’arrasar mortalment tot, també, avui (bé, sepultar els altres). Si les nostres institucions passen el rosari. Si perdem les capses de mistos que ens queden. Qui encendrà la foscor d’un país fantasma?

Més continguts de